L'electrificació a les societats occidentals

Al web http://www.ub.es/geocrit/b3w-44.htm es troba una llarga recensió del llibre de Thomas Parker HUGHE Networks of Power. Electrification ‘in’ ‘Western’ Society, 1880-1930 (3a ed. Baltimore and London: The Johns Hopkins University Press, 1993. 474 p. ISBN 08018-2873-2) realitzada l'any 1997 per Mercedes Arroyo, Doctora en Geografia Humana per la Universitat de Barcelona i col·laboradora en investigacions del Grup Geocrítica.

Especialitzada en l'estudi del desenvolupament de les xarxes, en particular, les de gas, ha publicat diversos treballs relacionats amb aquest tema. Les següents línies constitueixen un petit resum de la recensió realitzada per Mercedes Arroyo.

S'aconsella la lectura completa del document, però aquest resum pot servir per a presentar les "situacions" en les que se desenvolupament l'electricitat des dels seus orígens com "indústria elèctrica" fins als anys trenta, que ja apareix perfectament definit el panorama d'aquesta indústria.

Cal recordar que el "sistema elèctric" de Mallorca va començar a perfilar-se l'any 1927 amb l'aparició de la "Compañia de Gas y Electricitat SA" (GESA) que començaria a unificar els diferents sistemes que en aquell moment funcionaven a l'illa.

Aquest resum serveix per a emmarcar dins del panorama mundial del naixement i desenvolupament de l'electricitat a un dels molts sistemes que van començar a desenvolupar-se gairebé simultàniament en molts llocs del món.

Networks of Power és un llibre fonamental per a abordar alguns aspectes rellevants no sols de la història de la tecnologia elèctrica en particular, sinó de la història de la ciència en general, a través del complex procés d'electrificació d'algunes ciutats d'Europa i d'Amèrica del Nord. L'autor, Thomas P. Hughes, és enginyer i membre del Departament d'Història i Sociologia de la Ciència a la Universitat de Pennsylvania.

Des dels seus inicis com a investigador, es va interessar per la història de la tecnologia, objecte d'estudi sobre el qual compta amb una ja llarga bibliografia. Les seves investigacions es dirigeixen cap a l'estudi de l'evolució de les idees en què s'insereixen altres importants qüestions, com l'impacte mutu de la tecnologia i de la societat; les trajectòries intel·lectuals dels homes que van fer possible el desenvolupament d'una determinada troballa i la mútua relació entre els factors geogràfics i la tecnologia.

L'obra que aquí es ressenya, a més del desenvolupament de l'electricitat com a procés tecnològic, explica els vincles entre les variables econòmiques i el desenvolupament de la tecnologia i entre aquesta i les condicions legals dels distints països a què es va incorporar prompte l'electricitat, així com de la competència entre energies i entre distints tipus de tecnologies.

Per a l'autor, un sistema es caracteritza per estar compost per parts diferents relacionades entre si. El sistema elèctric és un sistema complet en si mateix, ja que inclou diferents components: generació, transformació, control, xarxes de distribució i transmissió i utilització.

El model de desenvolupament del sistema elèctric que proposa Hughes evoluciona en cinc fases diferenciades a les que se cenyeix, també, l'estructura del seu llibre.

La primera es distingeix pels processos d'invenció i desenvolupament. En aquesta fase exerceix un paper destacat l'inventor-empresari, el prototip del qual està representat per Thomas Alba Edison, l'home que va entendre el nou sistema com un tot en què havien de tenir-se en compte tant les variables tecnològiques com les organitzatives i les econòmiques.

La segona, es caracteritza per la transferència de la nova tecnologia a altres països. El creixement del sistema donarà lloc a l'aparició de la tercera fase, que es distingirà per la necessitat de resoldre nous reptes relacionats amb aquest creixement, la qual cosa donarà lloc a l'inici de la quarta fase, el moment precís en el que els coneixements relacionats amb la nova tecnologia hauran d'institucionalitzar-se per a crear la "cultura del sistema".

La cinquena i última fase significa l'aparició dels sistemes regionals i la creixent importància dels factors financers, polítics i legislatius.

Les xarxes elèctriques reflecteixen per a Hughes l'influx del context cultural que es van organitzar. Es tracta d'enginys tècnics en els que es reflecteixen les aspiracions i la influència de grups i individus. Per aquesta raó, l'autor introdueix en el seu estudi el concepte de sistema, també entès com un tot constituït per diferents components relacionats entre si -econòmics, tècnics o institucionals, entre altres- que interaccionen i que es troben davall un control central, l'extensió del qual determina els límits del sistema mateix.

En la primera etapa de la indústria elèctrica, uns "inventors de components", com Joseph Swann, l'inventor anglès de la llum de filament es van plantejar inicialment la recerca d'un element que s'adaptés al ja inventat, per exemple, la màquina Gramme (la primera dinamo).

La metodologia d'Edison va ser diferent. Edison i els seus col·laboradors van partir del raonament oposat: en comptes de treballar sobre elements aïllats, es van proposar treballar sobre sistemes, és a dir, sobre el conjunt dels components d'aquest.

El primer problema es trobava a trobar un component que proporcionés millors prestacions que el gas, i a això van dedicar prioritàriament la seva atenció. Però per a això havien de solucionar la relació entre la resistència del filament de la llum incandescent i el voltatge del corrent.

Una vegada resolt aquest pas es podien dedicar al següent, açò és, al disseny del generador apropiat per a la llum. Més tard vindrien els plans per a construir la primera central generadora, baix el supòsit de la comparació entre el cost del gas i el mateix període diari per a la llum elèctrica.

D'igual manera que el canvi tecnològic suposa canvis en els factors científics i tècnics, també implica canvis en altres factors, com els de caràcter econòmic i legal. Per aquesta raó, Edison va saber formar un equip de professionals de gran vàlua i va atraure també al seu cercle a un jurista prestigiós amb contactes en el món de les finances i en el de la política, que va actuar com a conseller legal del grup Edison.

Una vegada construïda i en funcionament la primera central, havia arribat el moment de traslladar la tecnologia fora de les fronteres nacionals. Per a això era necessari comptar amb els recursos financers necessaris.

La segona fase de creixement del sistema es caracteritza per la transferència de coneixements d'una regió a una altra i d'un grup social a un altre. Durant aquesta fase, són diversos els agents del canvi: inventors, empresaris, organitzadors d'empreses i financers. D'ells depèn el grau d'acceptació de la nova tecnologia i les diferències en l'acceptació de la innovació d'un país a un altre.

En aquest moment, exerceixen també una importància decisiva diversos factors no pròpiament tecnològics, tals com els mitjans d'informació, les característiques socials dels diferents països, la disponibilitat de les elits dominants per a acceptar la innovació i promoure la seva utilització i fins als sentiments nacionalistes més o menys marcats.

En aquest llibre s'analitza el contrast que es va produir en l'acceptació de l'electricitat en dos països europeus industrialitzats, Gran Bretanya i Alemanya. Al Regne Unit, i essencialment a Londres, les elits dominants estaven formades per científics, aristòcrates i financers que esperaven obtenir beneficis immediats de la seva inversió.

La primera planta subministradora d'electricitat que va instal·lar l'empresa d'Edison a l'estranger es va localitzar precisament a Londres i va servir com a exemple de ràpid guany per a moltes altres empreses, com ho demostra el fet que es donessin d'alta setze companyies elèctriques en les dues setmanes posteriors a la seva instal·lació.

Però d'igual manera que havia ocorregut amb la gestió del gas, dels tramvies o de la conducció d'aigua, la intervenció del Parlament es va mostrar decisiva per al desenvolupament de l'electricitat. La legislació anglesa va establir els mecanismes necessaris per a evitar en la mesura que es pugi els abusos de la propietat privada contra els drets de la comunitat.

Aquesta va ser la principal raó que Londres no constituís la "caixa de ressonància" que esperaven Edison i els seus col·laboradors. Així doncs, en Gran Bretanya, el pes de la política va poder frenar o, almenys, moderar la capacitat d'acció de l'aliança dels diners, l'aristocràcia i el coneixement científic,

A Alemanya, una política econòmica coherent amb el desenvolupament industrial va permetre el ràpid desenvolupament i l'acceptació de l'electricitat. En ambdós països les diferències de preus entre el gas i l'electricitat eren idèntics; en conseqüència, la situació entre les dues fonts d'energia hagués degut ser també idèntica.

Segons Hughes, el que explica el desenvolupament diferencial de la indústria elèctrica a Alemanya va ser, en definitiva, el poder del capital financer en aquest últim país, combinat amb una legislació no intervencionista.

La història de la introducció de l'electricitat a Alemanya s'inicia amb l'Exposició Internacional d'Electricitat de París, en 1881. De la mateixa manera que va succeir a Nova York i a Londres, també a Berlín es va iniciar la construcció d'una central model. Aquesta central va ser inaugurada en 1884 però molt aviat, la petita planta es va mostrar insuficient i a l'agost de 1885, s'inauguraria una nova central. Les dues centrals, situades al centre de Berlín, potenciarien els usos de l'electricitat.

Com havia succeït amb l'enllumenat a gas, els primers clients van ser les activitats relacionades amb el prestigi, els diners i l'oci. En 1886, un 26 per cent de la demanda d'electricitat procedia dels teatres de la ciutat; un 20 per cent estava constituït per la demanda procedent de restaurants i cafès; un altre 20 per cent procedia de bancs; un 17 per cent de comerços, mentre que l'enllumenat públic ocupava una franja de demanda del 7,5 per cent seguit per la indústria amb un 2 per cent. La resta quedava repartit entre els hotels i l'ús residencial amb un 1 per cent. Com indica l'autor, l'electricitat a Berlín, Londres i Nova York, no era per als pobres. Perquè l'electricitat estigués a l'abast de la major part de la població es necessitaria que la tecnologia experimentés un canvi important.

La característica essencial de la tercera fase del creixement d'un sistema implica un creixement considerable del mateix i per aquesta raó s'ha d'inserir en el complex procés del desenvolupament de les idees.

Es tracta d'un canvi important i això implica considerar dos tipus de dificultats que el científic haurà de resoldre. és a dir, aquells punts de fractura del sistema o, per a utilitzar una terminologia militar, els punts dèbils o "situacions" del sistema que li impedeixen desenvolupar-se. En el cas dels primers temps de l'electricitat, la "situació" que van haver d'abordar Edison i els seus més immediats col·laboradors va ser de caràcter econòmic. Era evident que per a tenir èxit, un sistema nou d'il·luminació havia de ser, en les condicions tecnològiques de finals del XIX, més barat que el gas.

Per a altres inventors de l'època, no obstant, la "situació" de major envergadura es trobava vinculada a la legislació existent en alguns països. El transformador de Gaulard i Gibbs serveix l'autor per a exemplificar els vincles entre invenció i legislació. A Anglaterra estava legislat que "no s'atorgaria cap permís als fabricants d'elements elèctrics que no fossin utilitzables per qualsevol empresa o persona". En conseqüència, si Gaulard i Gibbs desitjaven mantenir-se en la legalitat, haurien de fabricar un transformador que fóra adaptable a altres sistemes, a diferència d'Edison, que havia dissenyat un sistema complet d'il·luminació elèctrica del principi al final.

Per aquesta raó, els inconvenients de caràcter tècnic en el transformador de Gaulard i Gibbs -la diferència de voltatges i la seva regulació- eren la "situació" de major envergadura, mentre que per a Edison i els seus col·laboradors la "situació" es trobava vinculada a inconvenients de caràcter econòmic

En contrast amb el que va succeir en Gran Bretanya, a Alemanya, la innovació no es va veure limitada per la legislació. En aquest país, no existien les restriccions legals i aquesta és una de les raons de l'èxit del transformador de l'empresa austríaca Ganz i companyia, precisament on Gaulard i Gibbs havien fracassat. A la manera d'Edison, també Ganz i companyia van dissenyar un sistema complet.

Segons Hughes, un invent es caracteritza per la definició d'un problema i de la tecnologia precisa per a la seva resolució. De fet, els invents són solucions puntuals per a problemes crítics puntuals, definits en el context de lloc, temps i altres circumstàncies, entre les que no són les de menor entitat els caràcters dels inventors, les seves simpaties i antipaties personals o el suport que els puguin oferir les empreses.

El cas de la introducció del transformador i la seva relació amb el corrent altern és un exemple del que es vol indicar. Es creu comunament que el primer transformador comercialitzat es deu a l'empresa nord-americana Westinghouse, i això és verdader només fins a cert punt. En aquesta empresa treballava un enginyer elèctric anomenat William Stanley, amb una ja llarga trajectòria de treball en el món del telègraf, primer, i de l'electricitat, després. En 1884, va entrar a treballar en Westinghouse.

L'empresa havia obtingut recentment la patent del transformador de Gaulard i Gibbs, però aquest havia experimentat seriosos problemes d'adaptació al corrent que per llavors es trobava generalitzada, el corrent continu. Stanley va iniciar els seus experiments amb el transformador de Gaulard i Gibbs amb aquest tipus de corrent però aviat va observar que aquest era l'escull que havia de vèncer. Per aquesta raó, va iniciar nous experiments amb el corrent altern, susceptible de ser transportada a majors distàncies que la contínua.

Aquest exemple indica que la tercera fase del desenvolupament dels sistemes no s'esgota amb la identificació dels "situacions". Queda encara per resoldre un nombrós grup de problemes crítics de caràcter marcadament tècnic que precisen de dosis importants d'imaginació i de migs econòmics i científics considerables, tals com un equip humà altament qualificat i una complexa estructura del que avui es coneix com a Investigació i Desenvolupament.

Entre els problemes crítics no són els de menor importància els que es refereixen als canvis econòmics, legals, científics i tècnics a què va donar lloc el canvi tecnològic del sistema de producció i distribució d'electricitat. Entre els d'aquesta última categoria, el major de tots es va trobar en l'alt cost de la transmissió de corrent continu. Aquest problema crític adquiriria importància crucial en les pugnes entre els propis inventors i va constituir un dels primers passos cap a un nou sistema de distribució.

Com s'ha vist, el transformador va salvar el problema amb la utilització del corrent altern, però no arribaria a aquesta situació abans de vèncer l'obstacle i l'oposició que el propi Edison va presentar al corrent altern. Entra dins de la lògica que Edison, després d'organitzar tot un sistema basat en el corrent continu, es resistís davant de l'aparició d'un nou tipus de corrent que havia de revolucionar, de nou, el món de l'electricitat, al mateix temps que generar un ampli debat entre els partidaris d'ambdós tipus de corrent.

Cap A finals de la dècada dels 1880, es va desenvolupar la "batalla dels sistemes"; ambdós tenien els seus avantatges i inconvenients: el sistema de corrent continu tenia al seu favor el seu baix voltatge, mentre que tenia en el seu contra l'alt cost econòmic de la seva transmissió a llargues distàncies.

Per la seva banda, el corrent altern tenia al seu favor la capacitat de transmissió; però en contra el seu elevat voltatge. Però no era només aquest el problema que es presentava els partidaris del corrent altern. Vinculat al seu alt voltatge, es trobava el problema dels motors existents en el moment. Aquest és un dels episodis que utilitza Hughes per a mostrar que una vegada superada una "situació" -en aquest cas, la transmissió del corrent a majors distàncies, és a dir, el sistema general de distribució- i una vegada resolt aquest gràcies al transformador i el corrent altern, quedaven problemes crítics per resoldre, en aquest cas, el tipus de motors a utilitzar.

La solució vindria de la mà de Nikola Tesla, i el seu motor d'inducció. Tesla seria el primer d'una llarga llista d'inventors que aplicarien la seva imaginació als problemes que quedaven. L'acompanyarien, entre altres, Ferraris, Haselwander, i Bradley, cada un d'ells autor de diferents generadors polifàsics.

Als Estats Units, cap a 1890, els grans fabricants havien assentat ja la seva producció en el sistema trifàsic aplicat al motor d'inducció. Si es va produir retard en l'adopció generalitzada del nou sistema, aquest es va trobar sens dubte relacionat amb alguns factors extratecnològics, tals com les inversions no amortitzades dels qui havien adoptat l'anterior sistema de corrent continu, les patents en vigor, els avantatges de les economies d'escala d'un sistema únic, i l'exigència d'amortització per part de les pròpies companyies elèctriques.

Tot això dóna a entendre que el canvi tecnològic del corrent continu a l'alterna es va retardar per la "institucionalització del corrent continu en la dècada precedent". El conflicte es va resoldre per síntesi i adaptament dels diferents components del sistema. Una vegada resolt, es va estar en condicions de completar la transició de l'era de la llum elèctrica a l'era de la llum i força. Es va poder, llavors, donar l'important pas de fer arribar l'electricitat produïda pels salts d'aigua a les grans ciutats.

En 1891, la ciutat de Frankfurt va construir una línia de 175 quilòmetres des de Lauffen per a aprofitar l'energia hidràulica, per la mateixa època en què la ciutat de Colònia s'havia decidit pel corrent altern.

La "batalla dels sistemes" estava guanyada. Dos anys més tard, seria la ciutat de Chicago la que iniciaria el projecte que hauria d'aprofitar l'energia de les cascades del Niàgara, i pel mateix temps, es realitzaria el propi a la ciutat de Buffalo, a qui va arribar l'electricitat en 1895. En aquest projecte es van integrar tots els components del sistema elèctric universal: la llarga distància, la transmissió d'alt voltatge, transformadors, acobladors de distintes tensions, motors d'inducció i generadors magnètics. En el projecte de Niàgara Falls ja no va ser possible parlar d'individus sinó de grans companyies que portarien a terme les distintes fases de la construcció.

Frankfurt en 1891, Chicago en 1893 i Niàgara Falls en 1895 van ser, en paraules de l'autor, "substància i símbol" del nou sistema. En demostrar la utilitat tecnològica del mètode polifàsic, s'havia produït un canvi substancial en la trajectòria del sistema. És a dir, a partir de la transmissió d'electricitat a llargues distàncies es va produir un abans i un després en el desenvolupament del sistema elèctric.

Per als estudiosos del progrés de les idees s'assisteix als inicis d'una nova disciplina acadèmica, l'enginyeria elèctrica, i les circumstàncies que van afavorir -de manera diferenciada, segons els països- el procés que es va desenvolupar i que va portar a la dita disciplina des d'una posició marginal dins dels estudis de Física fins a una altra en què van adquirir entitat pròpia.

El procés va ser, en paraules de l'autor "de caràcter eminentment pràctic". En contrast amb el desenvolupament de la institucionalització d'altres àrees del coneixement científic, es va partir de l'observació de la realitat cap a la generalització. Una vegada institucionalitzada la nova disciplina, aquesta formarà part del que l'autor defineix com "la cultura del sistema", en el que tindran una importància decisiva les diferents estructures polítiques, financeres i tecnològiques dels distints països en què es desenvolupi el nou sistema.

El llibre que estem analitzant presenta els efectes de dues circumstàncies que van fer variar també de manera decisiva el desenvolupament de l'electricitat: l'entrada de la "hulla blanca", l'energia produïda pels salts d'aigua i aprofitada de manera massiva a partir dels anys vint del segle actual, i els efectes de la I Guerra Mundial.

Mostra una interessant història de la transmissió d'energia per mitjà de l'aprofitament dels salts d'aigua, el moment tecnològic que va permetre incorporar la producció de les centrals hidroelèctriques al sistema de distribució urbana de Califòrnia.

La transmissió a gran escala d'energia s'inicia molt aviat com a objecte de demostracions en molts països des de 1880, en les Exposicions d'Itàlia, França, Estats Units i Alemanya. Més tard, i fins a la I Guerra Mundial, s'afegirien altres països, entre ells Espanya.

De fet, el bot tecnològic que va permetre l'ús intensiu de l'energia hidràulica es troba vinculat al perfeccionament d'antics enginys que ja havien permès l'aprofitament dels cursos fluvials des del segle XVI. Però per a obtenir millors rendiments, les petites instal·lacions havien d'augmentar constantment la seva grandària i en conseqüència, precisaven de major cabal d'aigua. Dos tipus de turbina de diferents característiques vindrien a resoldre aquest problema. La turbina Francis, que, encara que producte de l'experiència europea, es desenvoluparia als Estats Units i la turbina Pelton. Ambdues es basaven en l'aprofitament, no de la quantitat d'aigua sinó de la relació entre la velocitat i la massa de l'impacte de la caiguda d'una determinada quantitat d'aigua.

Les implicacions de la I Guerra Mundial en la producció i transmissió d'energia van ser de primer ordre. Els tres països que l'autor ve analitzant -Estats Units, Alemanya i Gran Bretanya- van experimentar importants canvis en la seva estructura elèctrica.

En els tres, igualment, la indústria elèctrica es va orientar a la producció d'utillatge bèl·lic. Amb les seves pròpies característiques, els tres països exemplifiquen la pressió que va exercir la guerra sobre el canvi tecnològic i mostren que la taxa de creixement i la direcció d'aquest canvi poden no estar directament relacionades amb factors essencialment tècnics.

Als Estats Units i a Alemanya, la necessitat d'obtenir nitrogen per a fins bèl·lics va desembocar en la construcció de gegantines centrals elèctriques. En el primer país, l'electricitat s'obtenia per mitjans hidràulics, mentre que a Alemanya s'obtenia a partir de l'energia tèrmica produïda per carbó. Als Estats Units, la necessitat de comptar amb energia per a obtenir nitrogen va culminar amb la construcció de la central de Muscle Shoals, sobre el riu Tennessee, a Alabama. La finalització de les obres va coincidir amb el final de la guerra, en 1918 i el govern es va trobar amb una enorme infrastructura que acabaria per ser "hostil al medi en què es va instal·lar".

Va haver-hi la necessitat per part de les administracions de donar sortida en temps de pau a les infrastructures creades per als temps de guerra. Ja s'ha vist que en Gran Bretanya van pesar amb força els condicionants de tipus polític i legal. L'entrada d'aquest país en la guerra va obligar a dirigir la producció cap a l'armament, la qual cosa va implicar l'increment d'electrificació dels mitjans de producció per a crear economies d'escala i poder així sistematitzar la producció.

S'advocava per la interconnexió de totes les unitats però les diferències de voltatge i la competència, gairebé hostilitat, entre les propietats municipal i particular ho feien francament difícil. La "Institution of Electrical Engineers" va organitzar debats per a estudiar la manera d'interconnectar i reorganitzar el sistema elèctric del país.

En entrar en guerra, en 1917, es va formar als Estats Units el Gabinet d'Indústries de Guerra per a dinamitzar l'economia. Aquest Gabinet havia de determinar la capacitat i eficiència de totes les indústries i serveis relacionats amb la guerra, les àrees de reducció i excés de càrrega i la possibilitat d'utilitzar indústries existents per a fer-les més eficients. En molts casos, es va optar per les interconnexions entre centrals per a elevar el coeficient de càrrega. Durant la guerra, es va optar per seguir el procés d'inteconexión quan es mostrava necessari; però en temps de pau, aquestes enormes infrastructures es van mostrar pesats gegants sense utilitat immediata.

El final de la I Guerra Mundial va coincidir amb l'inici de noves formes d'aprofitament de l'electricitat. A partir d'unes instal·lacions pensades per a fabricar de manera massiva el màxim d'electricitat i després d'observar la seva possible obsolèscencia, tant als Estats Units com a Alemanya, es va efectuar una "fugida cap a endavant". S'estaven posant els fonaments per a la interconnexió de la major quantitat possible d'elements del sistema. El desenvolupament de l'electricitat dels anys 20 és comparable al del sistema de ferrocarrils en la segona meitat del segle XIX.

El procés de racionalització del subministrament d'electricitat va adquirir diferents formes. Les xarxes planificades van evolucionar de manera diferent segons hagués sigut la seva història més recent. Les estructures ben establides en grans àrees amb una història relativament llarga van evolucionar cap a sistemes regionals integrats per mitjà de xarxes de transmissió d'alt voltatge. Per la seva banda, les xarxes que van ser producte d'una planificació van tenir altres característiques i van presentar major complexitat, ja que van partir d'idees més tardanes.

La combinació de diverses fonts d'energia en el sistema aporta a aquest el concepte d'economia mixta des del punt de vista de l'oferta. En el cas de l'electricitat, una economia mixta s'entén com la interconnexió de centrals en què les fonts d'energia que s'utilitzen són complementàries. El concepte, aplicat a la indústria en general, s'expressa per la idea de racionalització, que suggereix coordinació, integració, estabilitat, pla, ordre, control i finalment, sistema. Des dels anys 20, els enginyers d'Alemanya i Estats Units, essencialment, es van aplicar a pensar en termes d'informació i control dels processos.

Una de les primeres tasques va ser la d'explotar la diversitat entre comunitats separades i unir-les entre si per mitjà de centrals. La següent, aprofundir en el concepte de fiabilitat. Un sistema és fiable quan la seva capacitat de reserva equival a la major carència prevista d'energia, sigui produïda per la central o per la línia de transmissió. És a dir, que a major capacitat de reserva, major fiabilitat del sistema.
Cap A 1920, els sistemes de control es van anar fent més refinats. A partir d'aquest any, amb l'adveniment dels sistemes de transmissió d'alt voltatge, els centres de control s'allunyen de les centrals per raons de mera seguretat; i al mateix temps, augmenten espectacularment de grandària i complexitat.

La necessitat d'estrènyer els vincles entre els sistemes regionals, fa aparèixer noves "situacions", essencialment referides a les relacions amb les institucions. Aquesta és una de les raons que en aquestos anys es formessin els laboratoris d'alt voltatge, vinculats a les escoles d'enginyers.

L'altra línia d'actuació es refereix a la formació d'organitzacions financeres que donessin suport econòmic a les noves condicions dels sistemes.

A Alemanya es funda en 1921 la "Studiengesellschaft für Höchspannungsanlagen", centrada en l'estudi dels problemes relacionats amb l'aïllament, la llum, els circuits, les interferències creades per la transmissió en altres sistemes de comunicació, com el telèfon i el telègraf o l'estudi dels efectes del vent i el gel sobre les torres de transmissió i els cables.

L'altre gran repte era el de formar organitzacions financeres, de creixent volum econòmic que permetessin finançar la xarxa progressivament més complexa. Els historiadors de la ciència han reconegut la importància de la investigació en el desenvolupament de l'electricitat, però, en canvi, s'ha deixat de costat el paper exercit pels enginyers consultors. Van emergir en 1920 com a empresaris de sistemes regionals i en la seva actuació integrarien els factors econòmics, tècnics i polítics, generant ells mateixos el procés de creixement.

Com s'ha vist anteriorment, els orígens i desenvolupament de les grans corporacions elèctriques van tenir tanta relació amb les finances com amb la tecnologia. La formació de capitals va ser una de les majors dificultats de les empreses elèctriques, a les que les corporacions financeres no van respondre fins als anys 20. Les organitzacions financeres van unir les empreses majors o van organitzar les petites en confederacions vinculades per connexions físiques o financeres. Una organització financera aporta els mitjans econòmics, tecnològics i de gestió que són probablement, els majors beneficis que es deriven d'aquest concepte organitzatiu.

Encara que els sistemes descrits siguin sistemes d'estils diferents, es poden trobar algunes importants similituds, entre elles l'existència d'una corporació internacional de tecnologia, de la que les nacions industrialitzades van extraure coneixements, patents i llicències. La bibliografia tecnològica i científica va circular entre els centres d'ensenyament del món. Els cursos d'enginyeria van descriure i van racionalitzar les experiències i els inventors i enginyers van viatjar i van aconsellar traspassant fronteres.

Amb diversos exemples, l'autor demostra que, el model únic de sistema elèctric no existeix, ja que cada regió ha d'adaptar-se a i adoptar les condicions locals, entre les que ocupen un lloc destacat les de caràcter no estrictament tecnològic.

Hem d'indicar que després de la lectura d'aquest llibre, s'entenen molt millor algunes de les causes del retard relatiu i de la dependència d'Espanya en el sector energètic i no sols el que es refereix al sistema elèctric, sinó a gairebé qualsevol altre.

Si hem de prendre com a model els exemples que s'han presentat, no hi ha dubte que en el nostre país no es va complir gairebé cap de les condicions perquè "quallés" un sistema energètic de caràcter universal.

Certament, a Barcelona cap als anys 1912 es va fundar una empresa que havia d'haver sigut germen d'un sistema elèctric complet, la ja citada "Ebre Power and Irrigation Company", fundada en la mateixa època en què es van fundar a Alemanya i Estats Units les grans empreses elèctriques. Però el relatiu retard tecnològic a Espanya tenia una llarga història anterior. Com en el cas del gas, tampoc en el de l'electricitat es va trencar la dependència respecte de les tecnologies estrangeres.

A Espanya, la reorganització de la indústria energètica podia haver sigut la clau que el país adquirís un lloc important entre les nacions industrialitzades. Si es va perdre l'oportunitat amb la indústria gasista, per què, també, es va perdre al camp de l'electricitat?

Certament, una diferència d'entitat considerable va estar constituïda per l'absència de les grans corporacions financeres a l'estil de les nord-americanes i alemanyes; però, d'igual manera al que va succeir al Regne Unit, a Espanya també existia un cúmul de factors legislatius poc favorables perquè la iniciativa privada desplegués el seu potencial. També s'hauria de saber amb major profunditat si en el nostre país es va arribar a adquirir un factor que sembla perfilar-se com decisiu per al desenvolupament del model que ens ha ocupat fins aquí: la "cultura dels sistemes".

Es recomana la lectura de la recensió completa del llibre Networks of Power. Electrification ‘in’ ‘Western’ Society, 1880-1930