L'electrificació a Espanya: una qüestió de perspectiva

En el moment d'escriure el llibre La Industria eléctrica en España l'any 1933, els autors del llibre Sintes i Vidal feien una exposició del present de l’electricitat.

Tot i que ara el llibre gaudeix de la categoria de document històric, encara que planteja qüestions interessants inclús a hores d’ara i que avui encara no s’han resolt, com per exemple, la qüestió i debat entre públic i privat pel que fa a la gestió dels recursos. No es varen resoldre aleshores, ni tampoc en el moment d'escriure la present ressenya (en el 2001) ni en el moment de tornar-la a publicar (2026).

Els autors ho plantegen en el pròleg fent referència a una Llei d’Aigües que delimita perfectament els drets que afecten a la seva utilització i sobre el que prevalgui el dret a l’ús públic en primer lloc i a les necessitats que d’aquests recursos en tenen les indústries, en aquest cas referint-se a l’ús de l’aigua per l’obtenció d’energia elèctrica. La llei d’aigües mostrava quasi un enfocament "socialista" mentre que la naixent indústria elèctrica ho feia portant per a bandera la industrialització capitalista.

Pel que ens interessa en aquesta història de l’electricitat, ens referirem als capítols II i V de l’obra. El primer parla dels orígens de la indústria elèctrica espanyola que, com industria consolidada i amb totes les característiques que la defineixen, els autors situen entre l’any 1904 i 1910. Es tracta d’una visió en vint-i-cinc pàgines de tot el que va suposar un creixement important d’aquesta indústria fins el seu assentament al que ja seria etapa definitiva allà pels anys trenta.

El capítol V tracta de la situació en què es trobava l’electrificació a Espanya en el moment de la redacció del llibre. Es tracta d’una informació molt interessant,  ja que agafa el començament de la segona república, que va suposar un avanç molt important en les polítiques d’industrialització d’Espanya... És un tòpic, però ho tornarem escriure aquí, que la major part dels projectes hidràulics del temps del franquisme eren projectes fets durant la segona república.

A l’any 1933, l’industria elèctrica espanyola tenia un capital de 3.000 milions de pessetes, xifra que superava a les empreses ferroviàries i a qualsevol altra indústria nacional. L’inici seriós de l’industrial elèctrica a Espanya ho situen els autors a l’any 1904, encara que els inicis d’aquesta indústria els tenim a l’any 1873 amb la introducció de la primera màquina Gramme. El seu propulsor va ser el Sr. Tomàs Dalmau, que tenia un taller d’òptica i física a Barcelona. Aquest senyor, juntament amb l’enginyer Narcís Xifrà, es considerat pels autors com el propulsor de les aplicacions de l’electricitat a Espanya.

Aquests senyors varen instal·lar a la Rambla de Canaletes nº 10 de Barcelona la primera central elèctrica d’Espanya, amb quatre motors de gas de 50 cavalls que movien altres tantes màquines Gramme de 200 voltamperes cada una. Amb aquesta instal·lació distribuïen energia a diversos establiments de la ciutat. La Maquinista Terrestre y Marítima va ser la primera fàbrica que donà "generosa y patriòtica" acollida a la llum elèctrica, amb un focus d’arc voltaic que va instal·lar l’any 1875. Altres fabricants seguiren l’exemple i anaren instal·lant aquests nous tipus d’il·luminació.

A l’any 1881 el Sr. Dalmau va transformar la seva empresa en la "Sociedad Española de Electricidad", que amb un capital de 20 milions de pessetes construïa màquines reguladores Gramme, llums d’incandescència Màxim amb filament d’alumini i acumuladors Kalbath. Donava llum a diferents cafeteries il·luminades amb llums Swan. La societat va instal·lar també una fàbrica a Madrid a un solar cedit pel "Ministerio de la Guerra".

Anys abans, a Madrid s’havien fet unes proves d’il·luminació elèctrica a la "Puerta del Sol", que varen ser mirats amb escepticisme pels científics de l’època a causa de la poca eficàcia i el cost econòmic que suposava (més de quaranta pessetes diàries de l’època). De totes maneres a l’any 1883 s’il·lumina elèctricament el "Paseo del Prado" y el "Buen Retiro". A Bilbao es va introduir el primer arc voltaic. A Saragossa es varen electrificar diverses cafeteries i es va fer alguna experiència de transmissió de força (motors).

El mes de febrer de l’any 1883 va ser noticia la "transmissió d’una força" de mig cavall per un fil telegràfic de 4 mm a una distància de 57 km amb un rendiment del 60%. A Barcelona es realitza la transmissió d’una força de vuit cavalls des dels tallers d’una fàbrica fins una finca d’estiueig del seu propietari, a 2 km de distància.

Tarragona i Girona s’incorporaren a la il·luminació pública aquell mateix any i l’any següent el "Ministerio de Marina" va decidir instal·lar il·luminació elèctrica al vaixell de més de 6.000 tones. Altres instal·lacions eren les que es feien a teatres, cafeteries i sales d’espectacles. El mes d’agost de 1884 s’inaugurà la instal·lació elèctrica del Teatre del Liceu de Barcelona.

L’any 1885 marcà una fita important. L'Ajuntament de Girona prendre l’acord d’ampliar la instal·lació de la il·luminació pública i en lloc de la instal·lació de màquines de corrent continu Gramme, es varen instal·lar màquines Zifernowsky i Deré de corrent alterna, de 37 cavalls cada una, a 120 volts i amb una intensitat de 16 amperes. Aquesta instal·lació fou inaugurada el 24 de juliol de 1886 i encara funcionava quan va ser escrit aquest llibre. Girona va ser la primera població del món en gaudir d’un sistema de corrent altern.

Poc a poc s’anaven electrificant les ciutats i apareixien les primeres empreses dedicades al subministrament i distribució d’energia elèctrica. L’any 1894 (1) es va constituir a Barcelona la "Compañía Barcelonesa de Electricidad", ja amb criteris d’explotació a gran escala.

A Valencià, set anys abans s’havia instal·lat una central en el Grao amb tres grups tèrmics generadors de corrent altern bifàsic. A Sevilla, Màlaga i altres ciutats es construïren centrals tèrmiques que anaven incorporant les darreres tecnologies de l’època.

Aquest ràpid desenvolupament de l’energia elèctrica d’origen tèrmic contrasta amb la lentitud de les centrals hidroelèctriques. Algunes s'havien anat instal·lant a qualque industria vora un salt d’aigua aprofitant rescloses i molins mes antics i dels que aprofitaven la seva energia mecànica. La possibilitat de transport que va donar el corrent altern va fer que fos rendible la construcció de grans embassaments per aprofitar l’energia del salt d’aigua. A Catalunya es va iniciar una gran activitat en aquest sector que en poc temps es va estendre als diferents llocs d’Espanya on hi havia possibilitat de construcció de salts d’aigua.

A Saragossa es rebia l’electricitat generada pel "Canal Imperial de Aragón" a 304 km de distància. Aquesta electricitat es generava amb dos alternadors bifàsics i es transportava amb una instal·lació aèria fins a l’entrada de la ciutat i per cable subterrani fins a una central situada en el centre de la ciutat on uns motors de corrent altern proporcionaven el moviment a unes dinamos que subministraven corrent continu a la ciutat. Aquestes dinamos disposaven d’unes màquines de vapor d’emergència per si fallava el transport de corrent altern o el cabal d’aigua del canal no era suficient. Aquest transport es va fer a l’any 1901 i va ser el segon del món d’aquestes característiques.

Els autors del llibre diuen que encara que es construïssin tantes centrals, no va ser fins a l’any 1910  que l’industria no va adquirir un caràcter financer, amb la participació de les grans entitats bancàries.

Des de l’any 1910 fins l’any 1918 (2)  hi va haver un gran impuls de l’industria elèctrica degut a l’electrificació de l’industria en general i a la construcció d’importants línies de transmissió d’energia que varen permetrà l’aprofitament de salts d’aigua allunyats dels centres urbans i de consum.

A l’any 1915 hi havia 2847 fàbriques d’electricitat i la producció de 55 milions de kw.hora. Aquesta producció s’havia incrementat l’any 1917 fins arribar als 850 milions. L’any 1930, que són les darreres dades del que disposen els autors, la producció era de 2.800 milions de kw.hora. Les darreres pàgines d’aquests capítols mostren unes taules amb l’evolució de l’electrificació en el temps i a diferents països d’Europa, així com les produccions d’electricitat en funció dels diferents tipus de consum. Des de 1900 fins a 1930 es pot veure l’evolució progressiva d’aquesta producció d’energia elèctrica que els autors classifiquen en: Il·luminació, força motriu i aplicacions, tracció (trens i tranvies) i perdudes. És interessant, des del punt de vista tècnic, observar com el percentatge d'energia perduda (perdudes per transport i derivades del rendiment de les màquines) es van reduint notablement entre aquests anys de referència. Acaba aquest capítol dient que ja s’està entrant a un altre període caracteritzat per la fusió i cooperació d’importants empreses i amb la creació de departaments encarregats d’intensificar el consum d’electricitat i propagar la seva aplicació en tots els àmbits de la vida moderna.

Com a observació personal he de situar en aquesta època (1927) la creació de GESA a Mallorca, que precisament va començar a dur endavant aquest procés de concentració que va ser la característica dels anys següents.

(1) L'any 1892 s'havia construit la primera central electrica de Balears.

(2) Abans de 1910 s'havien instal.lat una gran quantitat de centrals a tot l'estal espanyol. A un territori com Mallorca, fins l'any 1927 hi va haver fins a vuitanta societats elèctriques.

La definició d'Electrificació serveix com a introducció d’aquest capítol. S’entén per electrificació l’aplicació de l’energia elèctrica als processos, treballs i serveis de tota mena.

Un servei pot ser la il·luminació, la força motriu, la calefacció, l’electròlisi, etc. Cada un d’aquests serveis va anar ocupants diversos camps o àmbits que en conjunt han portat a la situació actual d’electrificació.

Els autors del llibre ens situen en aquest panorama fins els anys trenta. Per fer-lo d’una manera sistemàtica consideren l’electrificació en quatre àmbits:

1. Electrificació d'industriada transformadores
2. Electrificació d'industriada de transport
3. Electrificació de l’agricultura
4. Electrificació domèstica

Els autors assenyalen l’any 1906 com l’inici de l’electrificació.

Crec que aquesta data és discutible, ja que en el mateix llibre es narra el començament de l’industria elèctrica i precisament aquest començament es realitzava la major part de les vegades per proporcionar força motriu a petites industries. Probablement es refereixen al mateix període del capítol II quan parlen de l’electricitat com una industria consolidada. Es cita el ràpid desenvolupament de l’electricitat a l’industria de les manufactures. En molts casos hi va haver una substitució dels sistemes energètics propis (a vegades generadors propis de corrent elèctric) per incorporar-se a la xarxa de distribució d’una central tèrmica o hidroelèctrica, que oferia l’energia a uns preus competitius.

Des del punt de vista social, l’electrificació de les fàbriques va canviar el sistema d’elecció de les localitats on ubicar les industries. Les antigues ubicacions a vora de rius o dels llocs on era possible aconseguir energia, varen ésser substituïes per altres criteris de mercat.

La visió que es dona del transport en els anys trenta és la d’un domini del vapor pel que fa al transport públic i un progressiu avanç del motor d’explosió pel que fa al transport privat. Una frase del llibre ens dona una idea de la situació: "En las vias ferreas no sólo ha de ceder la locomotora de vapor ante la elèctrica, sino que los transportes por carretera, con tracción sobre neumático, entablan seria competencia con el ferrocarril y principalmente con el de tracción a vapor"

El desenvolupament de la tracció elèctrica a Espanya s’inicià l’any 1910 amb la línia San Sebastián-Pamplona. L’any 1914 els "Ferrocarriles de Cataluña" varen anar electrificant diversos sectors als voltants de Barcelona. Hi ha una cita de l’electrificació del tren de Sóller feta a l’any 1929.

En el llibre es presenta una descripció del sistema elèctric dels ferrocarrils espanyols, en aquells moments servits per diferents empreses. La tendència era l’electrificació utilitzant corrent continu a 1500 volts. Es presenta també un informe comparatiu entre corrent continu i corrent altern molt il·lustratiu per poder entendre les moltes decisions que s’havien de prendre a l’hora de planificar aquestes noves instal·lacions.

La lectura d’aquest capítol ens porta a un món que avui ja no existeix. Parla de les intencions dels governs de l’època que intentaven trobar una solució al camp quan la població rural era una majoria dins la societat espanyola. I a més, aquesta majoria era de manobres i jornalers. Les grans migracions a les ciutats són d’aquesta època. Les quimeres de posar a disposició del mon rural l’electricitat no s’han complit fins fa relativament pocs anys... Per part de les empreses elèctriques es justificava la manca d’electrificació rural per a la poca o nul.la rendibilitat que hi traurien. Una frase del llibre resumeix la situació: "Si hasta el agua queda sin aprovechar en los pantanos o embalses creados, porque el agricultor no la utiliza, con excepción de los embalses que aseguran riegos ya de antiguo existentes, júzguese cual seria el coeficiente de utilización de una red elèctrica. Acudir con estas exquisiteces a nuestros campos, equivaldria a poner cátedras de taquigrafia entre estudiantes que todavia anduvieran en palotes..."

En els grans paisatges agraris de La Mancha i Castella es veien línies d’alta tensió cap a les ciutats, sense cap derivació cap els centres rurals. En el llibre es parla de maquinada mòbil com pales, excavadores, etc. accionades per gas pobre i electricitat que avui dia han quedat totalment obsoletes pel caire tan diferents pel que ha anat la mecanització del camp.

En aquest apartat es mostren les tendències en la utilització d'electrodomèstics en aquells anys. En aquest cas els autors i tots aquells que es dedicaven a la prospectiva industrial hi ha quedat curts. Unes premisses eren ben clares per les empreses elèctriques. La visió que es té dels futurs usuaris domèstics es veu clarament amb els següents punts:

1. Constitueix el grup més nombrós de consumidors.
2. Les possibilitats d’utilització són enormes i el punt de saturació del mercat queda molt enfora.
3. La diversitat de consum és molt gran.

Es fa referència a la necessitat, per tal de fomentar el consum, de donar facilitats per a l’adquisició d’aparells domèstics i de crear tarifes elèctriques que afavoreixin el consum... "todo el esfuerzo de una empresa elèctrica será esteril e ineficaz mientras el ánimo del consumidor no este decidido a secundar semejante esfuerzo, contribuyendo por su parte a la revolución que la electricidad despierta en todo el mundo"

L’estimació de consum elèctric anual que les empreses consideraven ideal a l’any 1930 era de 7.000 o 8.000 kw.h (amb una electrificació total de la llar) i la comparaven amb els 100 a 200 kw.h anuals d’Espanya i els 550 kw.h que era la mitjana en els EEUU.

La finalitat d’augmentar el consum no era sols per afavorir a les empreses elèctriques, sinó per aconseguir també un abaratiment dels preus de l’energia i afavorir les economies domèstiques i

ofrecer a cada una de las familias mejor servicio de alumbrado y la oportunidad de satisfacer electricamente la mayor parte de sus necesidades domésticas. Esto ha de permitir llegar a vivir gozando de la comodidad, higiene y limpieza que la electricidad proporciona con sus nuevas y múltiples aplicaciones.

Vist des de la nostra perspectiva, crida l’atenció un comentari de l’autor referint-se a les causes que aturen l’electrificació domestica...

Si bien es verdad que el nivel medio de jornales que hoy en dia sigue rigiendo en españa para el servicio doméstico (sirvientas, criados, cocineras, etc.) no es todavia bastante alto como para imponer económicamente un cambio repentino. Es de esperar que el factor tiempo influya favorablemente en la introducción de la electricidad para suplantar al servicio actual cuyas deficiencias se agudizan de dia en dia...

Encara faltava molt de temps per pensar en les avantatges de l’electrificació per a totes les classes socials.

Ela autor fan uns comentaris al final d’aquest capítol que, personalment, des d'una perspectiva actual ha canviat totalment.

Es diu que la producció elèctrica és nacional. En aquells moments la generació hidroelèctrica era suficient per grans zones d’Espanya i a altres zones hi havia carbó que era econòmicament explotable per a la producció elèctrica. El comentari que fa per tal d’encoratjar el "patriotisme" és que el consum d’un producte nacional és beneficiós pel país... cal col·laborar individualment i col·lectivament fomentant el consum d’energia elèctrica a la llar.

Quina és la dependència actual (a l'any 2000) de l’electricitat pel que fa a l’origen dels combustibles que la mantenen. En el cas concret de Mallorca la dependència es completa i no depen d'altres comunitats de l’estat espanyol, sinó dels llocs més inimaginables que pogueu pensar...

Fa uns anys, parlant de l’electricitat amb motiu d’una visita a la Central d’es Murterar i veient l’arribada de carbó al port d’Alcúdia vaig pensar "en el llarg camí de l’energia". Aquesta frase ens pot ajudar a introduir un nou capítol del llibre que hauríem d’escriure ara sobre l’electricitat.

SINTES, F.F. y VIDAL, F (1933) La Industria eléctrica en España. Editorial Montaner y Simón S.A. Barcelona

Recensió i comentaris de Josep Mª Verd Crespí (2000)