L'electrificació a Catalunya: una història per fer

En la web https://www.ub.edu/geocrit/tres-ch.htm es troba una ressenya de l'obra dirigida per Horacio Capel titulada Les tres xemeneies. Implantació industrial, canvi tecnològic i transformació d'un espai urbà barceloní (Barcelona, FECSA, 1994, 3 vols.)

En el mateix web (http://www.ub.es/geocrit/conc-2.htm ) podem trobar les conclusions de l'obra, redactades pel director de la mateixa, en les que es refereix a "una història per fer".

Encara que l'autor indica que encara queda molt per fer, les conclusions que presenta són suficients per a la nostra història, és a dir per a la visió de conjunt que es volia aportar en les pàgines originals d'Alaró 2001 (publicada fa 25 anys)

A continuació es presenta una transcripció dels punts principals de l'article. Recomenem la lectura completa.

De Catalunya i concretament de Barcelona va venir la idea que va impulsar Gaspar Perelló a emprendre l'aventura elèctrica en Alaró. L’autor convida a la realització d’investigacions local en aquest camp. Oferim un resum d'aquestes conclusions com una aportació a aquestes pàgines del centenari de l’electricitat a Mallorca.

L'autor assenyala que en un territori la base energètica del qual es veia afectada per la carència de carbó, l'electricitat va proporcionar una energia absolutament insubstituïble per a la indústria catalana i per a l'activitat econòmica en general. L'elevat grau de dependència energètica va poder ser parcialment mitigat, primer per les centrals tèrmiques amb instal·lacions cada vegada mes potents i eficients, després pels aprofitaments hidràulics dels rius pirinencs i en les últimes dècades per les centrals tèrmiques nuclears.

La primera gran central de Barcelona es va instal·lar l'any 1883 per la societat Espanyola d'Electricitat va facilitar, amb els seus 220 kW de potència, la part essencial de l'electricitat consumida en aquesta ciutat.

Mes tard, els generadors instal·lats per la Companyia Barcelonina d'Electricitat després de la seva constitució en 1896 van ser proporcionant una part creixent de la producció elèctrica catalana. L'entrada de Barcelona Traction i la construcció dels equipaments hidroelèctrics va suposar un increment considerable de la potència, convertint a l'empresa en la major del sector en tot Espanya: en 1925 generava gairebé una tercera part de l'energia elèctrica total produïda a Espanya i el 70% de la de Catalunya; la proporció es reduiria en els anys següents pel que fa a Espanya, però es va mantenir en el que es refereix al Principat: en 1933 la producció del grup de Barcelona Traction, suposava encara mes del 20% de la total espanyola.

A partir dels anys 1950, amb la creació de FECSA, es va donar un nou impuls a les construccions hidroelèctriques, es va augmentar la potència de les centrals tèrmiques i es van instal·lar les mas potents centrals nuclears del país. Aquest procés d'electrificació ha tingut conseqüències molt profundes per a la vida social i per a l'organització territorial de Catalunya i ha sigut un vehicle per a la renovació de les activitats econòmiques, per a l'arribada d'innovacions tècniques i la transformació de la gestió empresarial. Ha suposat, en definitiva, un instrument essencial per a la modernització del país i per a la seva integració en un sistema tècnic contemporani.

El desenvolupament de l'electricitat a Catalunya segueix des dels seus començaments, amb gran aproximació, el mateix model que en altres països avançats. Una primera fase d'experiències aïllades en la que el paper dels pioners innovadors és molt important i que dóna lloc a l'esforç d'alguns d'ells (com Dalmau o Xifra) per a organitzar una empresa de producció i distribució, empresa que a Catalunya -i és la peculiaritat d'un mitjà tècnic dependent- fracassa i no pot passar a una fase superior de consolidació i expansió.
Aquesta fase és seguida per la constitució d'empreses viables que per les dificultats en la transmissió de l'energia, ha d'actuar en llocs on es concentren gran nombre de consumidors potencials en un espai reduït, és a dir, a les ciutats.

En el cas de Catalunya aquesta ciutat va ser, primer que res, la de Barcelona i després altres de certa talla amb grups socials dinàmics i emprenedors. Es tracta de mercats amb limitacions des del punt de vista de la producció tèrmica -pels preus elevats del combustible -i del consum- consumidors diversos amb requisits diferents: enllumenat públic i privat, tracció, usos industrials. D'aquí sorgeix la necessitat de passar a altres fonts energètiques (la hulla blanca) i a un sistema universal de distribució. Aquest pas es dóna a Catalunya amb la introducció del corrent altern en 1906 i, pel que fa a la nova font energètica, després de diversos tempteigs d'abast limitat en els Pirineus, amb la posada en pràctica del projecte de Muntanyès, gràcies al suport de Pearson.

El ràpid desenvolupament de l'electricitat a Catalunya va ser possible per l'existència d'un medi social, econòmic i tècnic acollidor i a una capacitat de mobilització de capitals, saber tècnic, treball i gestió empresarial sense precedents a Espanya fins aquest moment.

Catalunya va constituir un medi social, econòmic i tècnic acollidor per a la recepció de l'electricitat. D'una banda, existia un desenvolupament industrial i urbà important i, que després de les desil·lusions produïdes per la infructuosa recerca de carbó al Principat, era sensible als nous recursos energètics. Per un altre, hi havia també un dinàmic ambient intel·lectual, preocupat prompte pel desenvolupament de la ciència i per la incorporació dels avanços tècnics, molt apropiat, per consegüent, per a acollir les innovacions que en aquest camp es produïen.

En el nivell superior cal citar, per descomptat, a més de la universitat, l'existència de l'Acadèmia de Ciències, l'Escola d'Enginyers Industrials -que explica la de figures com Dalmau i Xifre-, i altres institucions de grau superior i mitjà. Però en nivells inferiors no cal oblidar la gran quantitat d'iniciatives mes limitades i en bona part desconegudes, de gran importància per a la difusió dels coneixements elèctrics a un nivell bàsic, el que feia possible l'existència d'instal·ladors, muntadors i obrers especialitzats al camp de l'electricitat; com la "Acadèmia de Telegrafia" que estava orientada especialment a preparar als empleats dels ferrocarrils i, de manera mes general, a individus "que manquen dels coneixements de física i matemàtiques mes indispensables per a entrar en les teories i fórmules de l'electricitat", que va acabar publicant diversos llibres per als seus estudiants.

Aquest ambient acollidor es reflectix prompte en la recepció de les innovacions que es van produir al camp de la telegrafia i, després, de la telefonia, dos sistemes de comunicació a distància que es basen en l'ús de l'electricitat i que en el seu desenvolupament interaccionen de forma profunda amb les investigacions sobre la producció de la dita energia. Des del principi va existir una circulació ràpida d'idees al camp de l'electricitat. S'ha dit que la tecnologia de l'electricitat va tenir des del començament un caràcter internacional, en el sentit que es va formar una verdadera comunitat supranacional de científics i tècnics que es comunicaven ràpidament les idees i transmetien els seus invents d'uns països a altres -prèvia inscripció, clar està, en el registre de patents.

Catalunya, i tot Espanya, encara que amb un desenvolupament tècnic mes limitat i en part dependent, formaven part de la dita comunitat científica. En un primer moment, la visita a les exposicions internacionals va permetre conèixer les novetats que es produïen, i que eren ràpidament difoses en el nostre país. Però serien els llibres, originals i traduïts, i les revistes especialitzades (com El Telegrafista Espanyol, L'Electricitat, Annals d'Electricitat i altres) les que mes decisivament van contribuir a la generalització dels coneixements elèctrics. Aquest ambient intel·lectual acollidor explica que a Catalunya s'adoptessen prompte les innovacions mes importants que s'anaven produint, a vegades amb pocs mesos de diferència respecte a la seva aparició.

L'aplicació de les màquines Gramme es va fer poc després de la seva presentació en l'Exposició de Viena en 1873; la celebració a França en 1902 del primer congrés sobre la hulla blanca és contemporani de les primeres experiències que es realitzen per a explotar els recursos hidroelèctrics del Pirineu; el corrent altern es produeix a Catalunya en centrals de petita grandària des de principis de segle i a gran escala des de 1906; en 1904 es va inaugurar en Chicago la primera línia de 33.000 volts a partir d'una gran central tèrmica, i dos anys mes tard es produeix a Catalunya la transmissió a 6.000 volts, des de la central de Mata. Molt poc després la línia a 110.000 V va ser la primera línia d'aquestes característiques a Europa.

L'aplicació de l'electricitat a Catalunya va ser molt primerenca, tant al camp de la il·luminació com en el de la tracció elèctrica i la indústria. Durant els anys 1880 i fins mitjan de la dècada final del segle, període que correspon, en bloc, al de funcionament de la Societat Espanyola d'Electricitat, la tecnologia elèctrica era encara incerta, amb gran nombre de problemes tant pel que fa a la producció a gran escala, com a la transmissió -que només podia fer-se a petites distància- i als seus usos.

La qualitat de la il·luminació era menor que la que podia obtenir-se amb una altra font alternativa com el gas, i el funcionament era insegur, amb fluctuacions o "eclipsis" i perill d'avaries. Tampoc era clar l'avantatge de l'electricitat per a la seva utilització en la indústria enfront de les màquines autoproductores que utilitzaven el gas, amb un cost mes baix durant molts anys. La competència entre el gas i l'electricitat va tenir durant molt de temps un resultat indecís - i les noves orientacions actuals respecte a l'ús del gas i la seva transformació energètica pels consumidors domèstics o industrials, indica que la seva derrota ha pogut ser només passatgera.

En els primers anys va ser necessari crear la demanda. La competència va ser especialment gran al camp de l'enllumenat. L'electricitat va tenir en els seus començaments el prestigi derivat de la seva utilització com a element de luxe, la llum dels rics l'ha anomenat, però això no li assegurava un consum massiu. De totes maneres, els avantatges de l'electricitat sobre el gas eren grans: neteja, absència d'olors, comoditat d'ús, seguretat; encara que sobre aquest últim punt els potencials consumidors eren advertits per les empreses del gas sobre el perill d'electrocució. En qualsevol cas, el seu ocupació en teatres, cafeteries i grans magatzems va fer que el seu ús s'anès estenent entre els grups de rendes altes, provocant amb el temps un efecte de mimetisme que va tardar un temps en produir-se però va ser molt eficaç.

La batalla de les llums va tenir importància en la difusió del consum. La llum de gas, mes càlida al principi, tenia avantatges respecte a l'arc voltaic i a les primeres llums elèctriques d'incandescència, però va veure créixer la competència amb les millores que se van anar introduint en aquestes. Els arcs voltaics donaven una il·luminació molt intensa i molesta a curta distància. Eren més apropiats per a l'enllumenat públic, per a fars marítims i per a la il·luminació del treball de construcció nocturn, on superaven a la llum de gas. Les llums d'incandescència eren mes aptes per a l'interior i per a espais reduïts. En la indústria permetien que el treballador tingués la seva pròpia llum per a il·luminar tasques específiques i era molt útil per a treballs on la visió era important, tals com impremtes, fàbriques tèxtils, o tallers de confecció. Però en els primers anys la il·luminació elèctrica tenia usuaris escassos. Es tractava, sobretot, d'il·luminació pública o bé d'establiments de luxe (teatres, restaurants, hotels). No era un consum de massa. Sens dubte la seva utilització en establiments comercials suposava un pas mes en la seva difusió, perquè el nombre de persones que es posaven en contacte amb aquesta forma d'enllumenat s'incrementava en forma considerable.

El segon camp important d'aplicació de l'energia elèctrica va ser el de la tracció mecànica. El canvi dels tramvies de tracció animal als de tracció elèctrica va representar un pas important en el consum d'electricitat. Des de la dècada de 1880 es van produir als Estats Units i a Europa innovacions importants pel que fa a la transmissió de corrent i al motor de tracció. En aquest camp l'electricitat no va tenir competidors i la seva difusió va ser relativament ràpida. En 1897 gairebé totes les línies de tramvies dels Estats Units eren ja elèctriques. A Barcelona el canvi va ser iniciat en 1899 i encara que durant molt de temps va ser un mitjà de transport car, va tenir una ràpida difusió.

Els tramvies van comptar amb plantes productores pròpies durant prou temps. No resultava econòmic comprar l'electricitat al cost en què aquesta es venia per a il·luminació. Només quan es van aplicar tarifes diferencials que afavorien a les companyies de tramvies va poder ser rendible connectar a la xarxa de distribució universal. En el que respecta al ferrocarril, la reduïda electrificació que va tenir durant molt de temps a Espanya no va permetre augmentar la demanda i va suposar una dificultat per a les companyies elèctriques.

Les millores tècniques que es van realitzar des de finals del segle XIX van tenir una gran incidència en l'augment del consum d'electricitat. Les millores al camp de la il·luminació feien mes agradable l'ús de l'enllumenat elèctric, i les millores en la tracció elèctrica van facilitar la seva aplicació als tramvies i als ferrocarrils. Però, sobretot, van ser les millores tècniques en la producció i distribució les que van permetre abaratir considerablement el cost d'aquesta energia.

Unes de les claus de la difusió de l'electricitat van ser les turbines de vapor, inventades per Pearsons en 1889 i desenvolupades tècnicament en els seus aspectes bàsics a finals del segle XIX. Era un sistema barat i eficient per a convertir l'energia calorífica del vapor en energia cinètica, transmesa als generadors d'electricitat que produïen el corrent elèctric. Les noves turbines eren molt mes eficients que les màquines fins llavors existents. Als Estats Units a principis de segle les centrals tèrmiques necessitaven 5,4 kg. de carbó per a produir 1 kW, mentre que en 1909 en consumien 2,5 kg.

Però les turbines exigien grans centrals i el seu ús no es difondria fins als primers anys del segle XX. Al llarg del nostre segle l'increment de la potència de generació de les màquines disponibles ha sigut espectacular. Els generadors de la central tèrmica de Mata de Barcelona a finals dels anys 1880 tenien una potència de 220 kW; en 1896 es van instal·lar generadors de 750 kW, i poc després es va iniciar la incorporació de turbines de potència creixent: 1.000 kW (1906), 3.000 i 3.600 kW (1907) i 5.000 kW (1911). Aquesta successives ampliacions no sols van produir més electricitat, sinó també més barata i digna de confiança.

Simultàniament els preus del kWh van anar baixantt, en especial per alsls consums de major volum. En 1896 la "Compañía de Barcelona" va establir una tarifa de 90 ctm per a l'enllumenat i de 25 per a força, incrementats momentàniament en 1900, a 1 pta i 35 ctm, respectivament. Poc després la competència amb una companyia rival obligava a reduir els preus de l'enllumenat, situant-los en 60 cèntims el kWh. En els anys següents els de l'enllumenat es van mantenir sensiblement entorn d'aquesta xifra, però els que es cobraven als tramvies van descendir entre 1905 i 1909 de 0,18 a 0,14 ctm i, sobretot, els de la força motriu, de 0,33 a 0,12 ctm.

En les centrals instal·lades per a aprofitar la força hidràulica la potència va anar augmentant igualment de forma contínua. La posada en funcionament dels embassaments de Talarn (1914) i de Camarasa (1920) va permetre augmentar la potència instal·lada en prop de 100.000 kW. La disminució de les despeses d'explotació, com resultat de la disponibilitat gratuïta de l'aigua, i l'augment de l'explotació van permetre disminuir encara mes els costs del kWh.

La introducció de les turbines de vapor i de l'energia produïda pels grans equipaments hidroelèctrics està lligada a la del corrent altern, que va contribuir també de forma decisiva a la difusió del consum. Va ser una batalla en què es va lluitar durament, esgrimint arguments relacionats amb la seguretat. Però la realitat es va imposar. El corrent altern era més fàcil de transportar i l'ús de convertidors (d'alterna a contínua) permetia alimentar xarxes de contínua per a enllumenat des de subcentrals a les que arribava el corrent altern produït en les grans centrals.

A Catalunya la batalla entre el corrent altern i continu va començar a decidir-se en 1906, però no va ser guanyada de cop. De fet, la distribució de corrent continu va persistir encara durant un segle. Ferrocarrils i tramvies la van seguir usant i al començament dels anys 1930 gairebé totes les vies electrificades a Espanya usaven corrent continu. En 1956 es va realitzar l'última instal·lació de corrent continu per a subministrar energia a la impremta del diari L'Avantguarda.

La difusió i generalització de l'abastiment elèctric no hagués sigut possible sense el pas a un sistema universal de distribució, la qual cosa va permetre la creació de xarxes a què es connecten tots els generadors i tots els consumidors de qualsevol tipus. Els transformadors que elevaven o reduïen la tensió per a la seva transmissió i distribució, i els convertidors que convertien el corrent altern en contínua van fer possible la unificació de les distintes xarxes que s'havien anat creant. De fet, el corrent altern va triomfar finalment perquè es va poder demostrar que era possible integrar les xarxes de contínua en les de generació i transmissió de corrent altern.

Els avantatges del sistema universal de distribució eren moltes. La transmissió es realitzava a alta tensió ja que les pèrdues eren menors per ser inverses a la tensió del corrent empleat. Amb el sistema de corrent altern el cost de la xarxa disminueix, perquè els cables de coure no necessiten augmentar el seu diàmetre amb la distància. En el de corrent continu el cost de la xarxa era per això mateix gairebé tan elevat com la instal·lació de les màquines productores.

El procés va ser lent i amb nombroses dificultats, que van exigir imaginatives solucions tècniques. Va caldre resoldre el pas de els uns als altres tipus de corrents i d'unes a altres tensions. Al llarg del nostre segle els avanços tècnics han permès transmetre a tensions cada vegada mes elevades i a distàncies cada vegada majors: en l'alta tensió, des dels 6 kV de començaments de segle, es va passar als 11, 25, 80, 110, 220, 380, i a distàncies de diversos centenars de km.

Convé tenir present que el sistema universal no era l'única alternativa existent. Hi havia altres com, per exemple, vendre petits generadors i petites centrals que convertien els consumidors en autoproductors. Tenint en compte que la mateixa empresa mare de la "Compañía de Barcelona de Electricidad", la AEG, era també constructora de màquines, aquesta alternativa estava també oberta. Per això la construcció de la central tèrmica de Mata i de la xarxa de distribució és un esdeveniment que mereix atenció. Mostra, en definitiva, l'avantatge comparatiu que tenia aquest sistema de producció a gran escala, el mateix que s'havia seguit en la distribució del gas.

El corrent altern va guanyar també la batalla en la indústria. Va ser la utilització pels motors elèctrics el que va augmentar la seva demanda durant els anys 1906 a 1911. Els subministraments industrials van ser tenint un paper cada vegada mes destacat en l'estructura de la demanda de les companyies elèctriques. El motor elèctric va haver de competir amb el motor de gas, prou eficient i versàtil a partir de les millores d'August Otto. Els motors de gas es van aplicar per a la producció d'electricitat destinada a la il·luminació i per al seu ocupació en la indústria. Des de principis del segle es van fabricar també a Catalunya. La Maquinista Terrestre i Marítima va construir 177 motors de gas entre 1901 i 1910, encara que la demanda va caure ràpidament en els anys següents.

A partir de començaments del segle l'electrificació de la indústria es va imposant, primer lentament i després de forma ràpida. Els motors de corrent altern per a ús en la indústria són una innovació que es produeix a Alemanya i Estats Units en els anys 1890 i en aquests països el seu ús es va difondre prompte. En altres països el creixement va ser un poc mas tardà i mes lent.Des de començaments del segle es va produir a Catalunya una clara diversificació industrial, amb el desenvolupament de les construccions mecàniques i elèctriques. Al principi, una part de l'energia elèctrica usada en la indústria era autoproduïda amb generadors propis en les mateixes factories. La generalització del sistema universal en la indústria va tardar en produir-se. L'evolució coincideix en aquest sentit amb l'ocorreguda en altres països, on els autoproductors es van prolongar durant cert temps.

L'arribada de l'energia d'origen hidràulic va suposar un considerable abaratiment del cost de l'electricitat. Al començament dels anys 1930 el cost mitjà de producció del kWh amb carbons podia calcular-se entre els 10 i els 15 cèntims en centrals que funcionaven amb motors Dièsel, i en 10 ctm amb carbons de bona qualitat, encara que podia rebaixar-se a 5 o 6 en centrals a bocamina. En centrals hidroelèctriques es reduïa a 5-6 ctm en salts baixos, a 4-5 en salts d'altura mitja i a 3-4 ctm en salts de gran altura. A partir dels anys 1920 la conversió de la indústria a l'electricitat estava ja en l'essencial assegurada, i es disposava així d'una demanda assegurada.

A partir de l'any 1914, amb l'arribada de l'energia pirinenca, i amb les dificultats per a importar carbó, motivades per la guerra Europea, les connexions a la xarxa se van anar fent generals ja que eren amb molta freqüència l'única alternativa existent per al manteniment de la producció industrial. Està per estudiar perquè unes indústries van elegir l'energia elèctrica i altres no. No és segur que els avantatges de l'electricitat foren les mateixes per a totes les indústries, i això explicaria la difusió diferencial. Però fan falta mes estudis sobre això. Algunes coses, no obstant semblen clares. Primer que res, a Catalunya el carbó era car i això a partir de la disminució dels preus de l'electricitat, obligava a buscar abastiments energètics alternatius. A més, l'electricitat permetia una àmplia difusió a l'interior, lluny dels sectors litorals on el cost del carbó arribat per mar era relativament mes barat. També feia possible la subdivisió i evitava, per tant, l'ús de corrioles i arbres de transmissió de la maquina de vapor. Cada màquina gastava només l'energia necessària per al seu funcionament, en proporció a la força desenvolupada. A més, l'energia podia emprar-se per a usos diversos dins de la fabrica: per als motors, la il·luminació i fins i tot per a la tracció. Finalment, era també mes barat mantenir i reparar els petits motors elèctrics que les grans maquines de vapor, i quan calia efectuar aquestes reparacions, es feia en unes màquines concretes, i no era necessari aturar tota la producció, com en el cas de la reparació d'una maquina de vapor.

El motor elèctric facilitava, a més, la mecanització a petita escala, independent de la fàbrica, i permetia així el desenvolupament de la indústria artesanal i domèstica. També va facilitar l'ús d'energia no humana en indústries que no havien pogut usar fins aquest moment la maquina de vapor: fusteries, confecció, impremtes, tallers mecànics de forja i torneria, joieries, instruments de medicina, drassanes, fàbriques d'automòbils, forns elèctrics, ferro i acer.

A l'interior de les velles ciutats industrials, per exemple en la Ciutat Vella de Barcelona, on la Revolució industrial només havia trobat parcel·les suficients per als establiments fabrils dins de les illes i on el perill d'explosió de les calderes de vapor havia sigut una amenaça sempre latent, el motor elèctric va permetre, donar major seguretat a la producció i eliminar els inconvenients de les corrioles i arbres de transmissió. També permetia instal·lar petites fàbriques i suprimir les xemeneies de les màquines de vapor substituïdes pel motor connectat a la xarxa de transmissió elèctrica universal. Així doncs, l'electrificació va afavorir la petita indústria, tan característica en l'estructura econòmica catalana.

De totes les maneres, convé recordar que l'electrificació dels processos productius industrials tenia un límit, marcat pel cost del consum energètic en la producció final. L'augment de la utilització de l'energia elèctrica en la indústria estava, en molts casos lligat a una reducció del cost de la mateixa, a través de tarifes especials. Però, també, a la disminució del preu dels motors elèctrics, la qual cosa va ser possible pel creixement de la producció nacional d'aquests. Gràcies a l'un i l'altre fet, l'ús de l'electricitat se va anar difonent en diverses indústries.

En la indústria metal·lúrgica barcelonina els primers forns elèctrics instal·lats el van anar en 1908. Van permetre produir acers especials i van facilitar, durant la segona i tercera dècada del segle, el desenvolupament de les indústries mecàniques dedicades a la fabricació de maquinària tèxtil i agrícola, automòbils (des de 1904 existia l'Hispano-Suiza), motors d'aviació, maquines d'escriure i de cosir, cuines i aparells domèstics.

L'electrificació es va aprofitar també per a desenvolupar la indústria electroquímica que demandava gran quantitat d'energia. La diversificació de la base industrial catalana es va veure també afavorida pel mateix desenvolupament de les indústries dedicades a la fabricació de material elèctric, a una escala que no té comparació amb el que ocorre Alemanya, Gran Bretanya o França però no menyspreable, encara que caigués ben prompte baix el domini de les grans empreses estrangeres.

Des de fins del segle XIX van apareixent fàbriques per a la producció de maquinària i d'articles per a l'equipament elèctric. Dalmau i Xifre, van fabricar des de començaments de 1880 generadors Gramme, llums d'incandescència Maxim i acumuladors amb patent Kalbath; i ben prompte altres van seguir el seu exemple i van iniciar la construcció de generadors per a petites centrals productores que es van instal·lar en tot Catalunya per a il·luminació i força. Van aparèixer així tallers i fàbriques per a la producció de dinamos i transformadors. Com l'empresa Planes i Flaquer, que des de 1888 va fabricar a Girona motors amb patent Ganz i, traslladada a Barcelona en 1898, va produir dinamos, alternadors i transformadors.

Durant les primeres dècades del segle es van instal·lant nombroses empreses dedicades a la fabricació de material elèctric, des de motors de diversos tipus fins a cables o aïllants. El desenvolupament de la indústria elèctrica a Catalunya va ser prou ampli com perquè des de 1913 els industrials i polítics catalans pensessen a organitzar una Exposició Internacional d'Indústries Elèctriques, el primer saló monogràfic especialitzat planejat en el nostre país. Encara que no va arribar a realitzar-se, per l'esclat de la Gran Guerra, seria el germen de projectes posteriors que culminarien en l'Exposició Internacional de 1929.

En aquell ambient no estranya que sorgissin també iniciatives com la creació de l'Institut d'Electricitat i Mecànica Aplicada. Les gestions es van iniciar en 1915, amb el projecte de fundar una càtedra de Perfeccionament de i van culminar amb la creació del citat institut en 1917. L'Institut era al mateix temps un laboratori i un centre d'ensenyament; aquest últim va portar el significatiu nom d'Escola de Directors d'Indústries Elèctriques, la qual cosa és prova de la importància aconseguida per aquesta branca de la indústria a Catalunya. Altres associacions dels anys 1920 i 1930, com l'Associació d'Industrials Electricistes i Annexos de Catalunya, o l'Associació Electrotècnia Ibèrica, indiquen igualment el dinamisme del sector. Totes aquestes dades mostren la importància de les relacions entre la indústria elèctrica i el desenvolupament científic a Catalunya. A això podríem afegir que a les fàbriques de material elèctric instal·lades van constituir també un laboratori on van poder adquirir coneixements pràctics en aquest camp persones que després serien científics i tècnics d'alt nivell.

L'electrificació va permetre avançar en el procés d'intensificació i racionalització productiva. Aquest procés està per estudiar a Catalunya, encara que les dades disponibles ens fan sospitar que la il·luminació elèctrica va ser utilitzada a principis de segle, com en altres països, per a ampliar l'horari de treball a les fàbriques i per a realitzar treballs nocturns en obres públiques i mineria. Impressiona observar en la documentació gràfica disponible sobre l'interior de les fàbriques catalanes des de principis del segle XX la creixent presència de llums elèctriques situades justament damunt dels llocs de treball. L'electrificació és responsable d'un canvi essencial que ha permès augmentar la part de la mecanització en el procés productiu, reduint les hores de treball humà, en una evolució que s'ha prolongat fins als nostres dies i que condueix, en últim terme, a la robotització de la indústria.

El fort creixement de la producció d'energia elèctrica a Catalunya des de finals del segle XIX ens mostra l'existència d'una forta demanda i d'uns nivells de desenvolupament econòmic que es troben entre els mas elevats del planeta. La comparació entre les xifres globals espanyoles i les d'altres països emmascara una dada d'especial importància, a saber: que el consum d'electricitat a Catalunya era ja a mitjan 1930 superior al del conjunt de França o Itàlia i no molt allunyat del de Gran Bretanya o Alemanya. Aquesta posició va ser el resultat d'un fort creixement de la demanda a partir dels primers anys del segle.

L'expansió de la demanda va significar, primer que res, augmentar el nombre d'abonats a les companyies elèctriques, però també ampliar el consum d'electricitat durant totes les hores del dia. L'energia elèctrica no es podia emmagatzemar, al contrari del que ocorria amb el gas. Per això era necessari construir grans instal·lacions productores per a atendre les hores punta de consum màxim (normalment dos, un al matí i cap al mig dia i una altra a la nit fins a les 21 o 22 hores), encara que la resta del dia poguessen estar subutilitzades. El fet que els equips productors no foren utilitzats mes que durant les escasses hora punta augmentava el cost de finançament de l'equipament productiu i repercutia sobre el cost d'explotació. D'aquí que qualsevol extensió horària de la demanda impliqués un benefici econòmic evident sobre el cost de producció, el qual descendia a mesura que la central augmentava de potència i diversificava la seva càrrega elèctrica, distribuint els pics de consum. Per a aconseguir dit objectiu les companyies no van dubtar a ajustar les tarifes de manera que encoratgessen el consum fora de dites hores punta i diversifiquessen la clientela. Durant el dia, les fàbriques i els tramvies; durant la vesprada i la nit, en acabar el treball, les botigues , els teatres, els restaurants nocturns, la il·luminació pública i domèstica; i a qualsevol hora, en una distribució aleatòria de la demanda, els aparells domèstics o els ascensors.

Hi ha una lluita de les diferents empreses elèctriques per a estendre el consum horari i aprofitar al màxim la capacitat productiva dels seus centrals. L'ús de les tarifes diferencials ha tingut clarament aquest objectiu. Lentament els ciutadans van ser conquerint la nit, en un procés que ha continuat fins als nostres dies i s'ha consolidat amb els hàbits nocturns dels joves, al mateix temps que implicava una extensió de la demanda elèctrica. Aquest procés tindria, finalment, una evolució que superaria fins i tot els més ambiciosos desitjos dels primers promotors.

En l'augment de la producció elèctrica la propaganda i la comercialització han exercit un paper de gran transcendència. Des del primer moment les empreses es van llançar a realitzar una activa propaganda tractant d'augmentar el nombre de consumidors i, amb això, disminuir el preu de venda de l'energia. Les vies seguides van ser nombroses. Una, la utilització de la premsa, una altra les campanyes d'informació personalitzada, amb distribució de fullets de propaganda i fins i tot els rebuts de la llum podien actuar com a vehicles per a la presentació de nous usos de l'electricitat.

En aquest esforç per difondre el consum de la nova energia van tenir un paper destacat les grans exposicions que es van celebrar a Barcelona, la Universal de 1888, i la Internacional de 1929, Les dos van tenir en la il·luminació elèctrica un dels seus majors atractius per al gran públic, i van contribuir a difondre la fama de la seva excel·lència i el seu ús, primer entre els grups socials amb majors rendes i, mes tard, entre el gran públic. La presència destacada de l'electricitat en aquestos esdeveniments espectaculars de dimensió internacional, i en altres mas limitats de dimensió nacional o regional, associava a la dita energia amb la modernitat. De la mateixa manera que la seva utilització per escriptors i artistes plàstics com a element estètic innovador, de el que la revista Arc Voltaic, fundada a Barcelona en 1919 per Salvat Papasseit, no és sinó una de les més conegudes i significatives expressions.

Aquesta associació de l’electricitat amb la modernitat adquiria altres dimensions, i s'estenia també al seu ús en la vida domèstica. La publicitat sobre la casa elèctrica, la vinculació entre l'ús de l'electricitat i la nova forma de vida familiar i, en especial, femenina, així com la difusió de missatges sobre els avantatges d'aquesta nova forma d'energia li van donar un atractiu que va augmentar el seu consum. Hem de tenir en compte que, una vegada assegurat el consum industrial, la demanda domèstica es va convertir en la gran reserva per a l'expansió del mercat elèctric. Per això entre els anys 1920 i 1930 s'observa un important esforç de propaganda en aquesta direcció, amb anuncis en la premsa, als teatres i cine, xarrades radiofòniques i una àmplia panòplia de recursos publicitaris. Aquest moment coincideix precisament, aquí com en altres llocs, amb la comercialització de nous aparells domèstics, a vegades patentats diversos anys abans, però que precisament ara, i no per casualitat, es difonen; si durant els anys 1920 havia sigut el ventilador o la planxa elèctrica, des de començaments dels 30 es comercialitzarà la ràdio i l'eixugador de cabell i des de la meitat del dit decenni començaran a introduir-se l'aspirador i, sobretot, el frigorífic.

L'augment de la clientela va fer possible la disminució dels preus de l'electricitat; però aquest descens, al seu torn va contribuir de forma destacada a la difusió del consum, en un procés circular i acumulatiu que ha conduït a creixements exponencials de la producció elèctrica. El consum d'electricitat va anar augmentant així de forma espectacular. Aquest increment de consum es va fer en una situació de forta competència entre les diverses companyies competidores per a atreure a la clientela. La qual va portar a pràctiques que van afectar de forma important a la rendibilitat de les inversions realitzades i, fins i tot, a la mateixa viabilitat de les empreses.

Les empreses "Barcelona de Electricidad" i "Catalana de Electricidad" van mantenir des de finals del segle una lluita feroç per a atraure clients mitjançant la realització d'instal·lacions gratuïtes i tarifes preferencials. Es tractava d'una batalla amb diversos fronts, ja que es lluitava al mateix temps contra les altres companyies elèctriques competidores i contra la competència del gas. En un primer moment calia lluitar sobretot amb el gas. "Aigua i gas en tots els pisos" havia sigut la consigna dels higienistes i urbanistes durant les dues últimes dècades del segle XIX. En aquesta situació, instal·lar l'electricitat suposava costs suplementaris. En l'habitatge el gas podia facilitar els mateixos serveis que l'electricitat: no sols llum i calor sinó fins i tot un cert nombre d'aparells domèstics podien funcionar amb gas, des de ventiladors fins a ascensors.

A causa d'això, la conversió dels habitatges a l'electricitat era problemàtica, i el seu consum tal vegada mes costós que el de gas o carbó. Va caldre realitzar per això gratis moltes connexions i instal·lacions, en una competència que durant alguns anys gairebé va arribar a ser ruïnosa per a les companyies. A Catalunya els primers habitatges construïts amb totes les instal·lacions elèctriques incorporades apareixen entre els anys 1910 i 1920.

La instal·lació elèctrica en l'habitatge permetria, en una primera fase, instal·lar la il·luminació, facilitada i abaratida a partir de 1911 amb la invenció de la llum de filament de tungstè. Al mateix temps -o mes tard, segons els casos- possibilitaria l'augment del nombre d'aparells que usaven aquesta energia per a altres usos domèstics. Era una nova forma de vida i una nova concepció del paper de la dona. A Catalunya, i sobretot a Barcelona va augmentar ràpidament l'ús d'aparells elèctrics, ja que el nivell de rendes era relativament alt. En els anys 1930 van aparèixer ja a Catalunya llibres sobre l'electrificació de la llar i es van donar xarrades radiades sobre l'electrificació a la casa. De totes les maneres la difusió dels electrodomèstics va ser molt lenta, ja que no sols augmentaven el consum de fluid elèctric, sinó que prèviament era necessari realitzar una inversió adquirint els aparells.

L'augment de l'ús domèstic de l'electricitat va ser essencial per a l'expansió d'aquesta energia. Va fer possible el pas al consum de massa. A més, es conjugava bé amb la indústria, ja que el seu consum augmentava quan deixava de ser alt el d'aquesta. En qualsevol cas, el resultat de tot l'esforç realitzat per a popularitzar l'ús de l'electricitat en l'àmbit domèstic va ser un espectacular augment del consum d'aquesta energia, semblant en línies generals a qui es va produir en altres països europeus, encara que no aconseguís els ritmes dels Estats Units o Alemanya. Naturalment, es tracta d'un procés que es va donar sobretot a Barcelona i en les àrees urbanes. L'electrificació rural va ser molt més lenta.

En el panorama que s’acaba de presentar i resumir està absent fins ara un dels grans protagonistes del desenvolupament de l'energia elèctrica a Catalunya. Ens vam referir a l'Estat i a les institucions. A Espanya l'estat no va intervenir per a res al principi en el desenvolupament de la generació d'electricitat, al contrari del que va succeir amb altres aplicacions d'aquesta energia com el telègraf. Es va deixar completament a la iniciativa privada. Però al llarg del nostre segle s'ha anat produint una intervenció creixent. La intervenció de l'Estat i de les institucions públiques s'ha realitzat, essencialment, per dues vies: d'una banda, establint el marc legal en el qual havia de realitzar-se la construcció de les instal·lacions i de les xarxes de distribució i adoptant mesures sobre normalització; per un altre intervenint directament en el desenvolupament del negoci elèctric.

Una vegada introduïda l'electricitat i convençuts els usuaris domèstics i industrials dels avantatges d'aquesta energia, el desenvolupament va ser imparable i la demanda va caminar sempre per davant de l'oferta. Això assegurava el dinamisme del sector i ho convertia en atractiu. En aquestes circumstàncies no van faltar els capitals privats, però, la guerra Europea va produir canvis importants en la situació. La crisi dels anys 1930, la guerra civil i, més tard, la guerra mundial vindrien a agreujar les coses, fent recelós al capital privat davant de l'incert de l'evolució o dirigint una part dels recursos cap a l'esforç bèl·lic o, després, cap a la reconstrucció. En el cas espanyol, a tot això s'afegeix  que, per la posició política del Règim, en els anys de penúria de la dècada dels 40 va ser difícil importar materials i emprendre la necessària renovació i expansió de l'equipament. En aquestes circumstàncies, va ser el capital públic el que intervindria per a resoldre els problemes d'abastiment energètic a Catalunya i a la major part de l’estat. Això ha conduït que l'estat, a través de l'empresa pública, es convertís també en accionista de diverses empreses productores. D'altra banda, és indubtable que les necessitats creixents d'interconnexions i les derivades de la gestió integrada de xarxes poden recolzar així mateix la conveniència d'una intervenció pública. La creació d'un equipament productiu i d'una xarxa exigeix negociacions amb interessos conflictius, aprofitament de recursos hídrics de titularitat pública, gestió dels residus (sòlids, líquids o gasosos), permisos per a canalitzacions i passos de línies, tot la qual cosa pot fer necessari algun tipus de regulació pública.

La intervenció de l'Estat s'ha produït també a través del control i regularització de les concessions hidràuliques. A principis del nostre segle la Llei d'Aigües de 1879 havia quedat obsoleta, ja que no preveia els desenvolupaments de la hidroelectricitat. Des de 1900 es van realitzar successius intents de reforma amb retocs diversos. Si en els primers moments l'aigua era propietat dels riberencs, la qual cosa donava un gran paper als municipis en les concessions, a partir de 1921 l'aigua es convertí en un bé públic general, l'ús del qual ha de ser controlat. S'intenta amb això ordenar el sector, nacionalitzar-lo i evitar el gran nombre de concessions que s'havien obtingut entre 1900 i 1920 amb finalitat merament especulativa, només per a avançar-se a altres possibles interessats, venent-les i revenent-les.

Naturalment, la intervenció de l'Estat s'ha realitzat així mateix per altres mecanismes, entre els quals la determinació de les tarifes adquireix un paper especialment rellevant. Progressivament se va anar afirmant la idea que, donat el caràcter estratègic d'aquest servei per al desenvolupament de tota l'economia, els subministraments d'energia havien de fer-se d'acord amb les tarifes aprovades per l'administració pública, les quals, d'altra banda, s'havien començat a establir en els acords legals sobre les concessions.

Sense entrar aquí en l'anàlisi d'aquestes qüestions, ens limitarem a considerar una altra important via de suport públic al desenvolupament de l'electricitat, es tracta del suport institucional via contractes. En aquest sentit és indispensable una al·lusió tan sols siga succinta al paper del consum municipal i l'alternativa de la municipalització dels serveis de producció i distribució d'energia elèctrica. Des del primer moment hi va haver una oberta lluita per a obtenir els contractes municipals i governamentals d'enllumenat, i d'establiments públics. Els contractes governamentals i municipals eren a vegades el gran actiu de les societats, i l'abastiment de l'enllumenat públic una font d'ingressos essencial en la primera fase de l'establiment de les companyies elèctriques, des dels anys 1880 fins a la primera dècada del nostre segle.

En aquesta situació, i amb els exemples d'altres països pròxims com Gran Bretanya o Alemanya, és lògic que sorgissen projectes de la municipalització de la generació i distribució de l'energia elèctrica. Així va ocórrer a Catalunya, on des de començaments del segon decenni del nostre segle, aquestes idees comencen a difondre's i debatre's, encara que el fort endeutament dels ajuntaments impedís en cap cas superar la pura discussió teòrica. A més de l'eventual intervenció directa com a productors i distribuïdors, els municipis podien intervenir en el desenvolupament de l'electricitat a través d'altres vies. La negociació de les empreses amb els poders públics mereix, en aquest sentit, una especial atenció. Tant l'estat com els ajuntaments van intentar en tot moment tenir algun control sobre el que succeïa al camp de la producció i distribució d'electricitat. Els imposts sobre la producció elèctrica i el consum, la reglamentació de comptadors, la fixació de tarifes, les normes sobre concessions de servei o establiment de línies, són alguns dels molts mecanismes posats a punt per a assegurar algun control públic sobre la producció i distribució elèctrica.

La concentració capitalista al camp de la indústria elèctrica ha sigut creixent des de fins del segle passat i ha donat lloc a empreses cada vegada mes grans i que actuen a major escala per a la producció i distribució d'energia. Es tracta d'una ampliació de la grandària i de l'àrea d'intervenció espacial. La qual s'ha produït per mitjà d'estratègies espacials i empresarials ben dissenyades des de començaments de segle: l'adquisició d'empreses locals que posseïen xarxes i facilitaven abonats.

L'evolució de les successives companyies descrites en el llibre proporciona exemples d'empreses productores i distribuïdores d'electricitat d'àmbit local, després, regional i posteriorment amb interconnexió i integració creixent en una xarxa nacional i internacional. Des del punt de vista de l'organització espacial de les xarxes, en aquesta evolució poden distingir-se diverses etapes: 1880-1906, 1906-1912, 1912-1944, 1944-1955, i des d'aquesta última data fins avui.

La primera etapa es desenvolupa entre 1883 i 1906. En el primer dels dits anys amb la construcció de la central de la "Sociedad Española de Electricidad" es va donar un pas decisiu: la substitució dels generadors que produïen electricitat en el punt de consum per una generació central a gran escala i la seva distribució als consumidors a través d'una xarxa. Les xarxes en aquesta primera etapa eren purament locals, des de la central fins a pocs centenars de metres. Servien un mercat compacte i pròxim a la central, amb dificultats de transmissió per pèrdues d'energia. A principis de segle la xarxa de distribució de la "Compañia Barcelonesa de Electricidad" s'estenia només per Ciutat Vella, Poble Sec i Eixample. La segona etapa s'inaugura en 1906, amb la instal·lació del corrent altern i del sistema universal de distribució. El corrent altern era distribuït a 6.000 volts fins a subcentrals i punts d'alimentació. La xarxa va poder aconseguir en uns dos anys major extensió, en total, no molt mes de l'actual municipi de Barcelona, amb 100 km2. Uns anys mes tard, els augments de potència de la central tèrmica van permetre en els quatre anys següents alimentar una xarxa de distribució que es dirigia decididament per la costa en direccions nord i sud, amb uns 600 km2 d’extensió. Durant aquesta fase i l'anterior s'instal·len gran nombre de petites centrals que organitzen xarxes locals de distribució. Aquest és un tema que està esperant la urgent col·laboració d'historiadors locals per a la urgent recopilació dels records dels seus protagonistes.

La tercera etapa s'inicia en 1914 amb l'arribada a Barcelona de l'energia produïda en els salts pirinencs a través de les línies d'alta tensió de 110.000 volts. Suposa el pas a una escala regional. Durant un temps es mantenen dues xarxes diferenciades per a després, a partir, de 1924 produir-se la integració d'ambdues xarxes. Es constitueix així una xarxa integrada que cobreix tota l'àrea catalana i ha convertit en subestacions les antigues centrals locals independents. Els mapes dels anys 1930 mostren ja l'existència d'un verdader sistema regional elèctric. Un sistema amb nodes productors (centrals tèrmiques a la costa i centrals hidràuliques en el Pirineu i al llarg dels cursos del Segre i Ebre), nodes secundaris (subestacions i transformadors) i línies de transmissió i distribució principals, així com altres secundàries pertanyents als revenedors. Al començament dels anys 1930 l'àrea servida per la dita xarxa aconseguia amb els seus 26.500 km2. En aquests anys avança el procés cap a l'electrificació integral de l'espai. En aquesta situació, les grans empreses que aspiren a obtenir la posició de força que dóna el monopoli o l'oligopoli van tractar d'arruïnar les alternatives que suposaven les petites cooperatives locals i els intents de municipalització o d'intervenció pública.

La quarta etapa suposa el començament de la integració a escala nacional. En altres països s'aconsegueix ja des d'anys 1930. A Espanya el pla d'interconnexions només va començar a emportar-se a la pràctica a partir de 1944 amb la creació d'UNESA i l'aprovació del Pla de Conjugació de Xarxes. En els anys següents es va treballar en la construcció de diverses línies d'interconnexió a 110.000 V, en un programa accelerat que tractava de pal·liar les restriccions energètiques que tan durament afectaven a la productivitat de les regions industrials. Amb la realització d'aquestes connexions es van poder iniciar intercanvis energètics que compensessen els dèficits i excedents en la demanda. En els anys 50 amb la relativa normalització de les condicions econòmiques es va poder avançar mes decididament en aquest programa, passant-se a la construcció de línies a major tensió. Així, des de 1956 es van iniciar noves connexions entre les zones catalana i centre-nord per a intercanviar potència de fins a 200.000 kW a la tensió de 220.00 V; en 1959 va poder inaugurar-se aquesta línia que connectava la xarxa d'Iberduero amb les de les distintes companyies que actuaven a Catalunya. Prèviament s'havia hagut de fer un gran esforç per a establir i ampliar les connexions intra regionals: en 1958 es va establir a Lleida la connexió de la xarxa de FECSA amb la d'ENHER, i en anys següents es van interconnectar a 220.000 V les xarxes de totes les companyies catalanes d'electricitat.

L'última etapa que podem considerar des de la perspectiva de l'organització de les xarxes és la d'integració internacional. Aquesta etapa s'inicia pel que fa a la xarxa catalana en 1955, data en què es va realitzar la interconnexió amb la xarxa francesa. A partir d'aquest moment va ser possible iniciar intercanvis entre les xarxes d'un costat i un altre dels Pirineus, compensant els excedents i dèficits en unes i altres.

L'organització de les xarxes elèctriques al llarg del nostre segle s'ha convertit en una tasca d'organització espacial. Tant a escala regional com a escala local, que afecta a molt diversos sectors de producció. D'una banda, la construcció dels equipaments hidroelèctrics va suposar la inundació d’importants sectors de regadiu així com la construcció de nous canals i de nous àrees regades. Les mateixes obres van donar també lloc a la construcció de fabriques de ciment, i a nous camins i ponts.

L'electricitat va permetre reduir les servituds geogràfiques de localització per raons energètiques (al costat dels ports per on arribava el carbó o al costat dels rius que facilitaven l'energia hidràulica) i ampliar les localitzacions. L'aplicació dels motors elèctrics va permetre difondre la indústria en l'espai. També en aquest sentit estan per veure les característiques i la cronologia precisa d'aquesta difusió. Fa falta un inventari detallat de l'adquisició de motors i dels debats sobre la dispersió industrial a Catalunya. Tenint en compte que a pesar de les possibilitats que va obrir l'electricitat en ordre a la dispersió industrial, la realitat és que la indústria de fet s'ha difós de forma limitada i ha quedat, en l'essencial concentrada en les grans àrees d'aquest tipus ja existents.

D'altra banda, a l'escala local o específicament urbana, l'electrificació ha suposat també problemes de reordenació espacial. Sense entrar ara a considerar les possibilitats obertes per la tracció elèctrica, o de les xarxes de comunicacions basades en l'electricitat, ens limitarem a recordar que en estendre la xarxa de distribució d'energia elèctrica, s'estenia també la urbanització i es va donar un pas decisiu per a convertir els llauradors en ciutadans, sotmesos a les pautes de comportament urbà. Finalment, cal recordar l'adaptació de l'espai de localització dels equipaments productius i transformadors. La localització d'una central tèrmica urbana implica tota una sèrie d'exigències i d'impactes locacionals, que incideixen en el planejament. Ha de recordar-se, per exemple, que el consum de carbó o fuel per les tèrmiques va donar lloc a sistemes de canalització per a refrigeració, oleoductes, i instal·lacions per a l'abastiment i emmagatzemament de carbó. Per la seva banda, l'extensió de les xarxes de subministrament elèctric fora de la ciutat ha permès estendre la urbanització, tant físicament, en el sentit de la construcció d'habitatges i fàbriques a la perifèria a causa de l'ampliació dels tramvies i ferrocarril, com pel que fa a l'extensió de les pautes de vida urbana.

La història de l'electrificació de Catalunya apareix així com un camp que necessita noves investigacions i d'una perspectiva interdisciplinària. És molt el que fins ara s'ha fet, en especial al camp de la història de l'economia. Però és també molt el que falta, i per a això fan falta de nous esforços des de diferents especialitzacions. A més dels historiadors de l'economia i dels geògrafs, l'estudi d'aquest tema hauria d'abordar-se també des de la perspectiva de la història de la ciència i de la tecnologia, des de la història social i des de i des de la història de l'empresa. I és urgent, primer que res, conservar els arxius i iniciar com més prompte millor un esforç per a recollir els testimonis orals de tots aquells que han participat en el desenvolupament de l'electricitat a Catalunya, des del personal tècnic als obrers. Molt ens alegraria que aquest llibre, i la investigació en què s'insereix, pogués contribuir a estimular nous projectes en aquesta direcció.

CAPEL, HORACIO. Les Tres Ximeneies. Implantació industrial, canvi tecnològic i transformació d'un espai urbà barcelonés, Barcelona, FECSA, 1994, 3 vols. FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña, S.A.).