Fa un grapat d'anys s'organit-zá a Alaró una exposició de fotografies antigues. Se'n arreplegaren prop de cinc-centes; n'hi havia de tot tema, de tota casta i varietat, però ni una sola representava una alaronera antiga vestida de pagesa. No vull dir que no n'hi hagi, algú al poble en deu tenir una de ben guardada, però allà no hi era. Ni dones vestides de pagesa, ni homos treballant al camp, ni cap ballada de boleros, ni beneïdes de Sant Antoni, ni Cossiers... Res!.
Ningú, avui por avui, us cantarà a Alaró cap tonada de llaurar o segar, de batre o d'enterrossar; com a molt arribareu a cançons de ximbomba duites de Sa Pobla i cantades un dia determinat més que res per fer bulla. No cerqueu això a Alaró; fa molts anys que és mort, i ho mataren tots els alaroners, ben d'acord i satisfets, còmplices i fora dir res. Aviat ens imitaren des de Llucmajor o lnca.
Deixaren les nostres terres en mans de conradors de fora vila, encara hi són, crearem un poble de «mestres» i no d'«amos» i ens amollarem ben decidits i voluntariosos en els braços prometedors, del progrés i de la indústria. I ben orgullosos que n'estarem i estam.
La senyal de sortida d'aquesta carrera per tal de deixar enfora tot alló que fes, olor d'antic i pagès va començar amb el segle. Alaró era, segons tots cis afflors, un paradignia (te Vantigor. flomos vells vestits a Fampla com eis que pinta l'Arxiduc, cases ben conservades fotes de pedra i amb hermosíssims portals rodons que li donaven fama d'esser el poble amb més carácter de Mallorca, comparable al que avui en dia són, por exemple, Deià i Fornalutx. Glosadors de fama capaços de mantenir lluita amb tots els altres del seu temps. Les festes patronals més concorregudes de Villa, amb celebracions tan pròpies com l'antiga festa del bou, beneides, ballades al Castell i sobretot els Cossiers.
Basta llegir l'Arxiduc, Furió, Cortada, Alcover, Rosselló i tants d'altres autors i viatgers que fins aquí vengueren per entroveure una mica aquell esplendor i autenticitat popular de fa cent anys. Alaró era el poble més característictic Mallorca. Dins una visita a Alaró es destriava l'ánima de tota ella.
I, por què va morir tot aixó?. Donçs perquè dins el que semblava la foscor dels antics costums vérem... la llum.
I mai més ben dit. D. Gaspar Perelló, quan el 15 d'Agost de 1901 va encendre la primera llum elèctrica de Mallorca, no feia més que donar una resposta eficient a les inquietuds de tot un poble. Ja feia estona que moltes famífies Alaroneres havien canviat les feines del camp por les més productíves i descansados de la confecció de bosses de plata i, sobretot, de sabates. Vet aquí la paraula mágica: Sabates.
Des de que el 1870 en Jaume Pizá descubrí la font de feina i diners que elles representaven, la roda va esser imparable. Els tallers neixien al poble com a bolets i a totes les cases de tots els carrers se sentía la dol~a olor de la cola i el típic tec-a-tec deis sabaters; Í venguen «cortes» i escandalls. Tant a les fábriques com a ca seva els alaroners feren durant generacions les millors sabates de Mallorca.
Era Iògic que tot això donás pas a un altre tipus de societat, sociología i naturalment, cultura popular; havia nascut la cultura industrial, i a Alaró trobava el millor bres.
Aquells homos de taller, que lluitaven por la jornada de vuit hores, es trobaren aviat arrib la necessitat d'organitzar la seva existècia amb funció al que ara determinava la seva vida. I prenent, amb tota raó, per bandera aquell llum elèctric que des del 1901 els dirigia i ben orgullosos d'haver estat pioners en l'aventura del progrés es decidíren muntar a Alaró les organítzacíons i cereles que serien l'admiració de tots els mallorquins. Així es fundaren l'Orfeó, que tenía el mateíx repertorí que l'Orfeó Catalá, les bandes de música, la Casa del Poble, societats recreatives com La Protectora i el Manyoc excursionista de Mallorca, els equips de futbol, la cimentera, les fabriques de cartró i un llarg etcétera ja que por si fos poc bastiren un ferrocarril... Mai no ha estat Alaró tant en el zènit de la civilització.
Mentrestant la fabrica de l'electricitat encara donava llum des de la primitiva, antíga i estimada torre. Anys i més anys sense desmai ni descans. Aquella torre va veure desaparèixer els vells costums i arribar els nous que sense adonar-se'n ella mateixa convocava.
Ja no feia llum a balls de boleros o a combats de glosadors, ara cremava pel ball d'aferrat i pels toros, que també arrelaren fort ferm. I així esdevingué la Cultura Industrial Popular d'Alaró. La torre de I'electricitat ho veía i ho sabia. S'havia convertit en un símbol del poble.
Símbol que, mirau per on, ha estat l'únic que ha agermanat l'avior amb el futur, quan, grácies a ella, l'anónim glosador va poder dir:
«A Alaró els alaroners,
duen molta de fanfarra.
Quan s'electricitat cremava,
feien ballar es Cossiers».
Aixó és autètica unió entre indústria i tradició. Els dos elements: Electricitat i Cossiers, junts en una poesía del cor del poble.
Avui por avui el panorama és una mica més trist. Alaró no pot oferir massa cases senyorials, ni creus de terme, ni molins antics, peró si ja ha iniciat el camí del redescobriment de les velles usances no és just que aquella torre que donava llum el 15 d'Agost de 1901 als Cossiers més ufanosos de Mallorca que en aquell día de festa ballaren més que mai, ara que és vella i no es pot defensar, ara que ja no pot alçar la seva cansada veu, hagi de morir a mans d'una altra tècnica més interessada, potent i inhumana que sense reconeixer cap mèrit al vell edifici vol fer un Alaró sense cultura amb el consentiment d'uns pocs alaroners que ja no aspiren a la superació. Que por mai sia.